Omplir la cadira

Ahir al Parlament i ja amb Artur Mas investit president, vaig detectar una cara pletòrica, il·luminada, la seva a banda. La del president Jordi Pujol. Tenia motius per sentir-se molt feliç. Però un d'especial que aquest dia de Nadal ens acompanyarà juntament amb la carn d'olla, els galets i els regals del tió. La imminent composició d'un nou govern. L'executiu de Mas.

Quan Pujol exercia de president, un dels pitjors moments que vivia era la remodelació del govern. Tocar consellers. Posar-ne i treure'n. A Mas, en canvi, l'estructura de l'administració i les seves peces, escalafons i branques li fa brillar els ulls. L'entusiasma. Mounier versus Descartes. Tot s'entén. I això a Pujol li transmet, en aquest moment clau, una gran tranquil·litat d'esperit. Tot per una teoria molt seva: la d'omplir la cadira.

Els qui van viure de primera mà remodelacions dels governs Pujol asseguren que el president tenia l'obsessió de sospesar fins a l'últim moment si un candidat a conseller ompliria o no la cadira. Si l'ompliria, és clar, de contingut, de força, de pertinença, de credibilitat, de coneixement del sector, de nivell institucional.

Les travesses dels consellerables segueixen. I Pujol està content. Qui decideix és deixeble seu. I ens arriben noms però no sabem encara del cert qui seran els escollits; per tant, tampoc si aquests seran els millors. Ara bé, seguint la màxima del savi Confuci que aconsella estudiar el passat si es vol pronosticar el futur, temps hi haurà per fiscalitzar-los, però tot apunta que tindrem nous consellers que ompliran la cadira. Preguem.