sense ignorar horitzons
és hora de fer coses productives
Peix al cove!
“Com s'ho faran els nous protagonistes per a presentar algun resultat tangible? En economia, en infraestructures, en autogovern: els ho permetrem, o bé farem caricatures d'un peix i d'un cove?”
El primer que ha de fer CiU, si les majories o les conveniències a Madrid li ho permeten, és exigir que el TC suavitzi, modifiqui o matisi els criteris que emanen de la sentència sobre l'Estatut. Tal com sona. Un cop comprovat que no estem parlant de justícia ni de legalitat, sinó de política, i un cop observades les greus conseqüències que això pot tenir per al nostre dia a dia i per a la nostra identitat col·lectiva (ara en immersió lingüística, però vindran altres matèries), és fonamental que, abans de parlar de grans objectius, ens dediquem a salvar els mobles destrossats o destrossables. Tan aviat com es pugui.
Diguin-li com vulguin: entenc que “peix al cove” ha quedat antiquat com a terme, està mal connotat, conté un to despectiu. Diguem-li simplement influència, negociació, tant se val. No cal pretendre canviar la composició del TC, ni modificar la Constitució: només condicionar la jurisprudència d'un tribunal tan altament polititzat, en favor d'una interpretació més favorable de les nostres normes essencials. Si d'això han de derivar traspassos, o infraestructures, benvinguts siguin: però el que no podem permetre és que una bomba de rellotgeria quedi permanentment situada damunt de qualsevol cosa que fem o pretenguem fer com a país.
Fer el que dic no és incompatible, ni té gaire a veure, amb el dret a decidir o amb processos d'autodeterminació o amb raons sobiranistes: hem fet molta reflexió durant aquests últims anys, preguntes que ens havíem de fer (“què volem?”) arran del procés estatutari. Però han resultat ser molt més retòriques del que esperàvem: no hi ha resposta per part de l'Estat, si no és la porta als nassos. I, dins de Catalunya, la resposta és encara confusa: ni sabem el què, ni sabem les forces que tenim. Davant d'aquest silenciós empat, convé que algú es posi a fer coses. Productives. Amb resultats. Perdurables, tangibles. No és moment de menysprear peixos i coves, tot confrontant-los amb idees més “valentes” o més “preclares”. Aconseguir coses no ha de tornar a ser, mai més, sinònim d'“autonomisme”. Aconseguir coses, marcar algun gol, és justament el que ens falta des de fa massa temps.
Obtenir una policia pròpia (parlo de les últimes legislatures de Pujol) fou un procés que es desenvolupà completament a banda de les grans reflexions. Per entendre'ns, si amb el “peix al cove” d'aleshores avançàvem dues passes i en reculàvem una, el procés estatutari (tal com ha acabat) ens podria haver fet avançar una passa i recular-ne dues. Gràcies a aquest nou legislador suprem que es diu TC, la nova eina de moda per a escanyar-nos.
El repte d'Artur Mas és, com tothom sap, aconseguir un nou pacte fiscal. No es negociarà pas apel·lant a l'esperit de l'Estatut sinó exercint la força i la influència. És l'únic llenguatge que entenen. Tinguem en compte que, fins i tot si s'aconsegueix, després s'ha de poder garantir que no vindrà el TC a desvirtuar-ho i a xiular fora de joc.
Hem raonat i argumentat molt. Però ara és exercint el poder, condicionant el poder, tornant a fer realpolitik, musculant l'astúcia, que tornarem a fer algun camí en positiu. Peix al cove? Com li vulguin dir. Faves comptades, proposo jo.
Després de l'Estatut, que s'havia d'intentar (i que jo no descartaria que un dia es tornés a plantejar), ja sabem que no podem canviar Espanya i que, a més, Espanya encara pretén canviar-nos a nosaltres. Aquest llarg psicodrama el vam cloure advertint que volem ser reconeguts com el que som, i que en tot cas volem decidir el nostre futur. Baixa el teló. La trama se situa aquí, en aquests moments.
Segon acte: com progressar? A banda dels anhels i els somnis, vigents com sempre (el teló de fons, rere les muntanyes, marca uns horitzons brillants), com s'ho faran els nous protagonistes per a presentar algun resultat tangible? En economia, en infraestructures, en autogovern: els ho permetrem, o bé farem caricatures d'un peix i d'un cove, tot emetent comodíssimes insinuacions de covardia? És clar que hi ha els horitzons, però hem vist com les gasta l'Estat i hem vist fins on arriben les nostres pròpies forces. No vindrà l'arcàngel Gabriel a treure'ns de l'olla. Catalunya aviat tornarà a sortir a escena i haurà de prendre decisions greus, fer actes de sobirania. Sí. Però la via ja no serà la dels discursos i els balcons. Tot just assistim als primers dies de la revolució intel·ligent.