Solidaritat o els homes de la rauxa

No tinc cap mena de dubte que, durant aquesta legislatura, Solidaritat Catalana (SI) no passarà tan desapercebuda pels mitjans de comunicació com ho va fer Ciutadans (C's), per molt que durant la campanya la dictadura dels blocs electorals i la dinàmica de les redaccions els acabés reduint a la mínima expressió. No només pel glamur de Laporta, sinó perquè ja va quedar palès des del mateix ple constitutiu que SI jugarà al límit del reglament i trencant la majoria de lleis no escrites de la política: Toni Strubell va ser proposat pels seus companys per a tots els càrrecs de la mesa –no fent ús del vot en blanc com van fer altres forces minoritàries i marcant múscul des del primer dia– i, posteriorment, van exigir que s'ajornés el debat d'investidura perquè, segons el reglament, els grups parlamentaris poden formar-se fins a vuit dies després de la constitució de la cambra, temps que encara no havia passat el dia 20.

Alguns analistes ja han escrit que aquest Parlament tindrà un doble front: el del seny (CiU, PP i PSC) i el de la rauxa, amb la resta de forces polítiques. De fet, C's ja va mostrar aquesta passada legislatura que sense rauxa tres diputats no tenen cap mena de capacitat per marcar l'agenda –a part de l'interès que puguin despertar els discursos d'Albert Rivera per a Intereconomía o empreses afins–. No crec que SI, però, es deixi tapar per les veus de la majoria com ho van fer tantes vegades Rivera i els seus, més presents a la premsa per les baralles internes que no per les propostes. Ans al contrari, el cervell polític del grup –el notari Alfons López Tena– té prou recorregut per saber marcar el tempo de cada intervenció i, amb dos homes d'instints bàsics com Laporta i Uriel Bertran, de segur que poden trencar el discurs dels partits tradicionals fent fressa allà on toqui, sigui en els discursos o els procediments. L'entesa dels primers dies de curs entre els assenyats marca algunes línies mestres de per on pot avançar la dinàmica parlamentària. CiU intentarà fer la viu-viu per tenir el suport puntual de socialistes i populars, socis més recomanables per dotar el govern de credibilitat. Davant d'això, SI pot tenir cartes a la màniga per desestabilitzar l'statu quo: intel·lectuals de pes desencantats que creen discurs, braços executors sense complexos i, principalment, no estar desgastada per set anys de tripartit.