Ara sí toca

Selecció nacional: Johan Cruyff té raó, per poc que es pugui s'ha d'anar a veure la nostra selecció. Si és Hondures bé, si és una altra, també, en tots els casos a qui es dóna suport és a l'equip de Catalunya.

Hem de deixar de banda el que per una raó o altra alguns hi veuen de positiu o negatiu en les paraules de Cruyff, en la mediocre actuació de la Federació Catalana de Futbol, en aquell matís que fa que tal o tal altre jugador, sigui per la raó que sigui, acabi no posant-se la camiseta que representa el nostre país. Darrere hi ha el dret d'un país que per activa i passiva reclama el seu dret a tenir una selecció pròpia, oficial, que pugui competir amb la resta de seleccions del món.

Joc de fantasia: la selecció jugarà sota el model Masia amb l'afegitó que completaran els altres jugadors convocats. Possessió de pilota, joc de pressió, jugar a l'atac i fer el cas més gran a l'espectador, que sempre hauria de ser el gran mimat perquè és ell qui paga l'espectacle. El resultat és sabut: Xavi, Messi i Iniesta reconeguts de manera universal, però pel camí s'han educat centenars de jugadors i milers d'espectadors, que gràcies al futbol del Barça han entès un esport que és molt més que físic i força bruta, velocitat a l'hora d'atacar i xut de cara a porteria.

L'himne: amb sana enveja veiem com els jugadors més dispars canten els himnes nacionals. Des del 10 de juliol i la manifestació del dret a decidir s'ha iniciat un període nou en què la voluntat del poble català és clau. Ara tot és més diàfan, davant el refús espanyol en tot hem de defensar més els nostres símbols i la nostra llengua i cultura. I en el sentit més extens i ampli el futbol també és cultura. Els jugadors entonant Els segadors fan país i cultura en àmplies capes de la població. Un punt que Johan Cruyff va oblidar de dir i que des d'aquí li recordem, i ell, segur, ho agrairà.