Fer i ser

José Montilla va desitjar dilluns sort a Artur Mas com a nou president de la Generalitat i, després de citar l'historiador Jaume Vicens Vives, va demanar que Catalunya es preocupi “més per fer que per ser”, que deixi enrere “pors i recels atàvics” i que els transformi en “esperança i energia positiva”. No és casualitat que el president català sortint fes servir aquestes paraules de l'insigne historiador justament l'any que se celebra el seu centenari. Sobre això quan Montilla va presidir l'acte d'obertura de l'Any Vicens Vives va assegurar, parafrasejant l'insigne historiador gironí, que en política amb ressentiment i desconfiança no es construeix res. Montilla va convidar a fixar-se –però sobretot a tenir-la present– en l'aposta que feia Vicens Vives de “consens i unió de Catalunya endins; diàleg i implicació de Catalunya cap a fora”. L'historiador promulgava un catalanisme de consens amb el qual defensava el judici i el compromís i, per contra, rebutjava la improvisació i l'abrandament. Segurament que al nou govern d'Artur Mas que comença a treballar també ho pensen. Comparteixo el que moltes persones han expressat aquest dies –més que una sensació, una realitat– que el president Montilla no ho ha tingut fàcil ni amb alguns companys de viatge del seu govern ni amb la poca sensibilitat dels seus col·legues del partit estatal. No sóc jo sol que pensa i que creu que ha estat un president honest que ha fet coses que potser amb el temps se li valoraran mes. De totes maneres, amb tots els meus respectes cap a la persona que ha ocupat la presidència del meu país aquests últims anys i un suggeriment per a qui l'ocuparà en els pròxims quatre, m'estimo més que fem les coses que hàgim de fer amb un sentiment fort i compromès de país que no fer-les perquè toca o perquè convé. Podem fer el que s'hagi de fer sense oblidar què som i què volem ser perquè em penso que el mateix Vicens Vives ho aprovaria. De fet, així ho va deixar escrit a l'assaig Noticia de Catalunya, l'any 1954: “El primer ressort de la psicologia catalana no és la raó, com en els francesos; la metafísica, com ens els alemanys; l'empirisme, com en els anglesos; la intel·ligència, com en els italians; o la mística, com ens els castellans. A Catalunya el mòbil primari és la voluntat d'ésser”. El que dèiem, fer i ser a la catalana.