A propòsit del primer govern d'Artur Mas

No sé si el govern del president Artur Mas serà el dels millors, però ha començat amb bon peu. La incorporació d'independents com Andreu Mas-Colell (Economia, Finances i Universitats), Francesc X. Mena (Empresa i Ocupació), Boi Ruiz (Salut), Pilar Fernández (Justícia) o de polítics fins ara en l'òrbita del PSC com Ferran Mascarell (Cultura) donen un plus de credibilitat al nou govern. Vull creure que no cerca tant un rèdit mediàtic com rigor per sortir de la crisi. Com a contrapunt, els canvis en la denominació d'algunes conselleries que comporten unes despeses innecessàries (retolacions, logos, instàncies, segells...).

És cert que Ferran Mascarell s'havia allunyat del nucli dirigent del PSC arran de l'operació per descavalcar Pasqual Maragall i el seu entorn més immediat (2006) i veia com se li barraven les portes per optar a l'alcaldia de Barcelona. Però cal coratge i convenciment en les pròpies idees (de país, no de partit) per incorporar independents al govern frenant les aspiracions d'alguns sectors de CiU que aspiraven a ocupar conselleries. L'operació té un valor afegit indirecte: fa realitat política la Casa Gran del Catalanisme i evidencia el desconcert d'un PSC a la deriva on, a pesar del daltabaix electoral, no té cabuda un socialisme que no renuncia a les seves arrels de país ni a un catalanisme sense complexos no subordinat al PSOE. Ara per ara, Antoni Castells, Ernest Maragall i uns pocs més són genets solitaris que lluiten per recuperar unes senyes d'identitat perdudes i Artur Mas ha sabut pescar en les aigües enterbolides del principal adversari de CiU.

Entre les primeres declaracions de Mas figura la de governar amb el cap fred, el cor calent, el puny ferm i de peus a terra. Em permetré aconsellar-li que hi afegeixi fer-ho amb transparència i sense por. Amb transparència per explicar en tot moment les dures mesures que caldrà emprendre per fer front als efectes més perversos de la crisi (atur, dèficit, deute, pèrdua de competitivitat del teixit productiu...). Sense por per explicar als ciutadans –que sovint són tractats pels polítics com menors d'edat– la dura realitat d'una crisi que encara no sembla haver tocat fons i de la qual només sortirem amb una gran dosi d'esforç i de sacrifici i, per què no, de patriotisme, ja que ningú vindrà a salvar-nos, més aviat el contrari, no manquen veus que advoquen per reduir l'autogovern amb el pretext de racionalitzar les administracions autonòmiques per fer front al dèficit. Cal destacar també l'impecable rigor institucional amb què s'ha produït el canvi de presidència. José Montilla no serà recordat per haver liderat amb mà ferma el tripartit, però sí per haver sabut mantenir –si més no fins a la resolució del Congrés del passat mes de juny– la dignitat institucional que la presidència de la Generalitat exigeix. I aquesta dignitat institucional ha ressorgit vigorosament en la transmissió de poders.

I, per últim, un avís per a navegants: Ferraz ha celebrat la fi del tripartit, que consideraven una escletxa oberta a la política de desgast practicada pel PP, i espera que l'arribada de CiU a la Generalitat garantirà l'estabilitat del govern socialista. Que no s'enganyin, el manteniment de la cohesió social i la construcció nacional de Catalunya són prioritaris en aquests moments de crisi i Artur Mas s'equivocaria si bescanviés els interessos dels ciutadans de Catalunya per l'estabilitat del govern espanyol. La travessia del desert li ha d'haver ensenyat que certs pactes (amb el PP el 1999) o determinades concessions a la baixa (l'acord sobre el text estatutari subscrit el gener del 2006) tenen un elevat cost electoral. Seria suïcida repetir els mateixos errors.