LA TRIBUNA
L'Any Maragall
és establir les mateixes prioritats que ell es va establir en bé del país i de la llengua
Joan Maragall va néixer el 10 d'octubre de 1860 i va morir el 20 de desembre de 1911. Acabem d'entrar, doncs, en l'any commemoratiu de la seva mort. Enguany en farà cent del seu traspàs. Tenim una nova oportunitat per recordar-lo. L'any que se n'ha anat –el 2010– havia de servir per commemorar el 150è aniversari del seu naixement. No sé si va ser prou aprofitat. El cas és que rarament es donen dues oportunitats tan seguides per prestar la deguda atenció a una de les personalitats més rellevants de Catalunya. Prestar atenció a Margall podria ser, tal vegada, el millor remei per sortir de la crisi. Una crisi com la que patim no és únicament econòmica. Si ha repercutit en l'economia d'una manera tan violenta, deu ser perquè es tracta d'una crisi integral, és a dir: una fallida en gairebé tots els valors humans. I heus ací que Maragall s'alça davant dels nostres ulls com un “lluminós sembrador d'esperances” (Carles Rahola), com un poeta que tothom se'l pot fer seu (Josep Pijoan: El meu don Joan Maragall), com algú que era “més ànima que cos” (Joaquim Ruyra), com “el gran coneixedor de l'ànima catalana” (F. Valls i Taverner), com “l'apòstol del recomençament” (Manuel de Montoliu), com l'etern “enamorat de Catalunya” (F. Cambó), com el millor “destriador de nobleses” que hem tingut (Farran i Mayoral), com “el gran transformador” de la realitat quotidiana (Francesc Pujols), com l'home de “les grans intuïcions” (Carles Cardó), com l'“aglutinador del seny i la rauxa” (Antoni M. de Barcelona), com el poeta assagista que va saber unir “profunditat i grandesa (Agustí Esclasans), com la personificació de la “serenitat volcànica” (Gaziel), i finalment, per si tot això fos poc, com la “benedicció” que tothom reclama per a si mateix (Josep Carner), ja que de Joan Maragall es pot dir el que s'acostuma a dir de Jesús: que va passar per la terra fent el bé.
En efecte: Joan Maragall és de les poques persones que no han tingut mai detractors. Donava molt més que no rebia. Acceptava les coses tal com eren. En el pitjor dels casos, procurava millorar-les, però mai no les empitjorà. Emparava tothom amb una dignitat hospitalària que no podia ser més cristiana. Tenia vocació de servir i servia de manera amatent totes les causes nobles. I ho feia amb un entusiasme tan encomanadís, que no deixava indiferent ningú. Les seves últimes paraules –just abans del traspàs, que tingué lloc a les 3 de la matinada de l'esmentat dia 20– varen ser “Amunt, Amunt!” Em pregunto si hi ha algú capaç de trobar una consigna millor per encetar un any que, no només voldríem que fos nou sinó que voldríem que fos també el començament del final de la crisi que ens té atrapats i de la qual no sabem sortir. Doncs bé, només hi ha una manera: “Amunt!” És el que Maragall va fer tota la vida: mantenir l'altesa de mires; fugir dels horitzons mesquins: mirar els problemes de cara i no perdre mai l'esperança. Seria molt trist que, disposant d'un mestre com Joan Margall, que va excel·lir en tots els aspectes de la vida, arribéssim al 20 de desembre amb les mans buides, és a dir: sense millores visibles.
La societat catalana estrena govern. I l'estrena en un any que té com a referent Joan Maragall. El millor homenatge que podem oferir-li no és desfer-nos en elogis, dels quals, com ja s'ha vist, més aviat en va sobrat. Del que no va sobrat és d'imitadors. De persones capaces d'establir les mateixes prioritats que ell es va establir en bé del país i de la llengua. El catalanisme era, segons ell, un impuls sagrat de la naturalesa. I com a tal, “no necessita justificar-se: es justifica per si sol. De tal manera –afirmava– que per més que se'ns digui que les nacionalitats van esborrant-se sota un cosmopolitisme amorf, que totes les llengües volen confondre's en un gran volapük i que tot això és la veritable llei del progrés, nosaltres, mentre veiéssim créixer en el nostre entorn les manifestacions de la personalitat catalana, mentre trobéssim la nostra llengua ben viva en boca del poble i ben rica en les creacions dels poetes, mentre ens sentíssim diferenciats dels pobles que tenim al voltant, i la nostra diferenciació més activa i fecunda cada dia, tot assentint als qui diuen que el catalanisme no té raó de ser, faríem com Galileu, batríem el peu en terra i diríem ‹E pur si muove›”. Fins ara, diria que ni això no hem sabut fer.
