Majoria i oposició

“Calia fer evident que CiU no té majoria al Parlament. Un cop establert això, calia definir-se. Al PSC no li interessava la inestabilitat. Semblar que no acceptava el resultat, refugiar-se en un racó a llepar-se les ferides, sinó demostrar que en temes de país és capaç de negociar per fer acords”. Aquestes paraules són de Miquel Iceta al començament de l'entrevista que li va fer Ferran Casas, a l'Ara, el dia de Nadal. És important que al PSC no li interessi la inestabilitat. Amb inestabilitat no seria possible l'eficàcia i la responsabilitat de l'eficàcia correspon tant a la majoria com a l'oposició. L'oposició sempre ha estat la pedra angular de la democràcia. Definir-la no és fàcil. Oposició política, oposició parlamentària, oposició revolucionària, oposició dissident, i altres com ara posició clandestina, són versions d'oposició i cadascuna d'elles té un significat propi. Si hi ha quelcom que defineixi un sistema democràtic és el paper que hi té una oposició institucionalitzada, la qual contribueix a la permanent renovació, no només de valors i principis, sinó de projectes de futur, en la mesura del grau d'aptitud que demostri en l'exercici de les seves funcions. La legitimitat d'una oposició prové del fet que és l'oposició allò que sanciona la llibertat política. Aquesta asseveració no cal que sigui demostrada, és l'exercici de la democràcia qui ho consagra, fent d'una oposició legítima una oposició necessària. És per això que l'opció per una estratègia d'obstrucció, en impossibilitar l'eficàcia, no és democràtica. La seva lògica ha de ser de combat, però també de cooperació, no ha de ser una força negativa, un pes mort que destorbi l'acció governamental, ans al contrari, de les relacions majoria/oposició neix l'energia política que mou els mecanismes institucionals democràtics. Majoria i oposició no tenen les mateixes funcions. Governar és la de la majoria, absoluta o relativa; les de l'oposició tenen finalitats tan precises com les de la majoria i de les quals, en definitiva, en deriven les seves prerrogatives: controlar l'acció de la majoria, criticar-la, no sempre, només quan correspongui, i quan sigui així, posar-la en dificultats i fins i tot enderrocar el govern. Precisament pel fet que aspira a aconseguir el poder, l'oposició tractarà curosament de descobrir qualsevol falta d'aquells als quals vol desplaçar. En una democràcia els mitjans de control es configuren com drets de l'oposició.

És evident que CiU no té majoria al Parlament. Tan evident com que el PSC és a l'oposició. En determinats moments de la passada legislatura, massa moments, la majoria formada pel tripartit semblava que feia oposició als vint-i-tres anys de govern de la majoria que els havia precedit. Era com dir missa i tocar campanes, amb la particularitat que les campanes feien referència a misses dites feia temps. Van ser els comportaments més negatius de la legislatura; servien per retreure i recordar tot allò que la majoria anterior no havia fet, o si ho havia fet, havia fet malament. És de desitjar que no passi el mateix, ara que el PSC és l'oposició. No seria bo que reincidís en el mateix error i pretengués governar estant a l'oposició.

He fet referència a les prerrogatives de l'oposició. Cal fer-ne també a les seves responsabilitats. Una democràcia és molt més forta, com més responsable és el comportament de l'oposició. Té les prerrogatives que he esmentat, entre les quals he fet referència a posar en dificultats el govern i tractar d'enderrocar-lo. Allò que no pot fer és suplantar-lo. Aquesta és la seva gran responsabilitat. De la mateixa manera que quan governava el PSC semblava que fes oposició, ara no ha de suplantar la majoria en l'acció de govern. La seva responsabilitat serà proposar alternatives, no imposar-les. En realitat, un parlament és un instrument de debat que permet la discussió en públic dels afers del poble i afavoreix el dret a la dissidència. L'oposició política és un atribut necessari de la democràcia, de la tolerància i de la confiança dels ciutadans en què les divergències es resoldran pacíficament. La raó d'ésser d'un parlament és, òbviament, garantir la gestió dels afers públics, però també permetre l'expressió de tots els punts de vista legítims. L'existència d'una oposició responsable, sense la qual la política cediria la plaça a l'administració, és indispensable al bon funcionament dels règims democràtics. Si els mecanismes funcionen malament, no són ni la majoria ni l'oposició allò que està en perill, són els drets democràtics i les llibertats en general que estan amenaçades.