Amb aquella alegria
Per molts projectes
Molts dels bons propòsits que ens fem avui quedaran arraconats demà passat. Però formular-los ens ajuda a saber-nos i sentir-nos vius. Mai un cadàver s'ha proposat amortitzar el gimnàs o deixar de fumar.
Faig amb una amiga un intercanvi de projectes: ella em diu dues coses que vol dur a terme durant el 2011 i jo li dic dues coses que vull dur a terme durant el 2011. D'aquí a uns mesos ens hem de recordar l'una a l'altra els respectius propòsits, i veure en quina fase d'execució es troben. “Poden ser professionals o molt més íntims”, apunta la meva amiga, que té un desig fora de concurs: durant l'any que ve li agradaria enamorar-se. Aquest no és un dels dos projectes en joc perquè no depèn només d'ella (voldria que fos un amor correspost) i perquè no depèn racionalment d'ella (però sí que hi intervé la voluntat: com diu una altra amiga, per enamorar-te has de posar el teu semàfor en verd, avisant els homes i dones del cap dret que estàs predisposada a perdre la raó per culpa de la passió).
Tenir un projecte és el que més s'acosta a la felicitat. No parlo de tenir un projecte de vida, que també, sinó de tenir un projecte concret, assumible, un objectiu poc o molt modest que vagi prenent forma i que sigui prou motivador per fer-te alçar del llit cada matí. Com escriure un llibre, posem per cas. Sóc molt més feliç durant el procés de documentació i escriptura que no pas quan el llibre ja és al mercat, ja no admet més retocs i ja ha deixat de ser meu en exclusiva. Mentre el llibre s'està fent, sents que tens una raó pràctica per continuar existint: et dius que no et pots morir abans d'acabar-lo, i aquesta energia t'omple de vida. Escriure, doncs, és lluitar contra la mort. Com també ho és tenir fills, col·leccionar discos de vinil, pagar per avançat un tractament de depilació làser o anar a comprar roba: ningú es renova l'armari si té els dies comptats. Tenir projectes és tenir futur. Diria que val més empalmar-los, sense fer aturades en sec. Com a molt podem afluixar el ritme, agafar aire i continuar caminant. Però obrir un parèntesi llarg d'inactivitat (amb zero projectes entre mans) és desesperant: la incertesa no et deixa viure. El buit entre projecte i projecte té un no sé què d'agonia.
He acabat el 2010 en ple desconcert agònic, i enceto el 2011 amb l'alegria de saber com reencarrilo la feina (i, per extensió, la vida). Salvada per la campana: pocs dies abans del raïm vaig desencallar una història que em voltava pel cap però no es traduïa en un document a l'ordinador. Em vaig obligar a materialitzar-la en paraules, i en fer-ho s'ha fet més real. Ja no és una idea, ara és un projecte. Que arribarà a bon port o naufragarà a mig camí: per molt que ens foti, el fracàs forma part de qualsevol pla. Però a mi el que em mataria és no haver tingut nassos d'emprendre la marxa.
