Teatre

Aquesta temporada en dos teatres públics de Barcelona, amb obres en cartell durant mesos, han pogut fer l'anunci més valorat: “Esgotades les localitats”. Em refereixo al muntatge d'Àlex Rigola al Lliure de Gràcia, Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams, i al d'Agost, de Tracy Letts, dirigit per Sergi Belbel, al TNC. Dos americans, un clàssic com Williams, i una jove autora –influenciada pel mateix Williams però amb tocs del napolità Eduardo de Filippo– han servit per certificar la bona salut del teatre a Catalunya. Les memorables, extraordinàries, interpretacions d'Anna Lizaran i Emma Vilarasau a Agost certifiquen, també, que el teatre català disposa d'un dels ingredients bàsics per crear tradicions nacionals: grans dames de l'escena. Afegim-hi festivals internacionals tan consolidats com el Grec o Temporada Alta i múltiples iniciatives privades, sobretot a Barcelona, i tenim davant dels nassos un panorama ric i estimulant. Quin gran petit país! Ara, s'haurà de veure si el teatre és una activitat prou recomanable. El dramaturg rus Anton Txèkhov, l'home que d'una manera més profunda i subtil ha influenciat la literatura contemporània, posa en boca d'un dels seus personatges la diatriba més tremenda contra aquest entreteniment que “priva l'Estat de milers d'homes i dones joves, sans i amb talent que, si no s'haguessin dedicat al teatre, podrien haver estat bons metges, agricultors, mestres i oficials; al públic, el priva de les hores del vespre, les millors per al treball intel·lectual i les xerrades amb els amics. I no parlem de la despesa econòmica i del perjudici moral de què és víctima l'espectador quan el tema del suïcidi, l'adulteri o la calúmnia no es tracten de forma correcta dalt de l'escenari”. A Txèkhov, però, no cal agafar-se'l al peu de la lletra, perquè la cita és d'un conte titulat Una història avorrida i, en canvi, és una de les lectures més divertides que hom pot fer si no troba entrada per anar al teatre.