Temps de fer govern
El nou president encara no ha tingut temps d'estrenar la cadira i ja afronta el principal repte del seu mandat. Ha de fer govern. Ha de triar els homes i dones amb qui compartirà la gestió, els braços que executaran les seves idees, els companys d'un viatge que pot acabar en drama o èxit, segons la tria. I ho ha de fer ràpid però amb discreció, buscant l'equilibri intern però salvant la imatge externa. Ha de ser conscient que pel camí quedaran esperances frustrades, amics decebuts, egos irreconciliables i que els dies de fer govern surt gent de sota les pedres. Meritoris, arribistes o passavolants de temporada, que es colen per qualsevol escletxa de qualsevol acte, alguns per fer-se veure, altres per si cau alguna cosa. Amb tots aquests ingredients el flamant president ha de fer bullir l'olla. I no és estrany que per circumstàncies tan extraordinàries cadascú tingui el seu full de ruta. José María Aznar revestia d'un toc misteriós la seva potestat quan deia que guardava els seus ministrables en una llibreta blava; Margaret Thatcher els canviava sense miraments; Jordi Pujol suava tinta abans de decidir-se... Dels nomenaments i canvis de govern s'expliquen mil anècdotes; més d'una, probable llegenda urbana. Des d'un conseller in pectore que va deixar de ser-ho després d'una excursió del president a fer un riu, fins a un ministre que diuen que va arribar al consell perquè el seu nom coincidia amb el d'un altre i l'ajudant de Felipe González encarregat de comunicar-ho a l'elegit s'hauria equivocat a l'hora de trucar. És clar que molt pitjor va ser el cas d'aquell que mai va seure a la taula del Consell de Ministres perquè al president se li refredava la sopa. Això últim diuen que va passar durant la presidència de Leopoldo Calvo Sotelo. Era l'hora de sopar i la remodelació s'allargava perquè no localitzaven un ministrable. De cop, la dona del president li fa saber que la sopa és a taula i es refreda. Un últim intent, i res. I la solució. Calvo Sotelo mira un dels seus col·laboradors present al despatx de la Moncloa i li diu: “Vols ser ministre?”. Així es va completar un dels governs de la UCD i, el més important, el president es va poder menjar calenta la sopa.
