L'encert del concert
Em vaig fixar sobretot en la cara, en l'expressió de Carles Coll quan dirigia les dues obres del seu gran amic catalanoromà mossèn Valentí Miserachs en el Concert de Cap d'Any que oferí TV3 des de Figueres, amb la magnífica actuació de la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya. Les peces de Miserachs eren En els braços de la mare i Catalanitat, dues meravelles de les quals només havia sentit parlar, esperava amb deler poder-les escoltar i veure-les dirigir a l'amic Carles Coll.
I no en vaig pas quedar decebut, i tant que no. La música sempre em recorda que hi ha pensaments que no s'han de dir amb paraules, i aquesta vegada potser menys que mai. N'hi havia prou, a més, de veure el goig que feia el Teatre El Jardí ple fins a dalt, de sentir l'emoció significativa d'aquell mar de llumetes amb els colors de la senyera, mentre el mestre Cassú dirigia la impressionable rotunditat de la Santa Espina. Em vaig estremir com ho fa l'ostra en la seva valva de nacre, quan sent la freda mossegada de la llimona. Al final del concert, una veu en off deia, entre altres coses: “Fins l'any que ve”. Tant de bo. Perquè voldrà dir que hi serem, i perquè val la pena cuidar i conservar aquesta troballa, tot i haver de competir directament amb Viena. I és que, com diu Miquel Martí i Pol, la meva terra em porta / camins enllà de mi mateix.
