Amb la probable independència del Sudan del Sud
, l'ONU passarà a tenir 193 membres
Neix un nou estat
a ningú ni és un tema tabú.
Per això cal donar la benvinguda a un nou estat:
el Sudan del Sud”
Igual que Espanya i altres països artificials, la República del Sudan no s'ha acabat mai de comprendre a si mateixa. Segurament no s'ha estimat mai tal com és. I, com sempre passa en aquests casos, la qüestió identitària acaba convertint-se en una crisi general que acostuma a saldar-se amb la fractura en dos o més estats. I això és precisament el que passarà al Sudan d'aquí a tres dies, el 9 de gener.
La República del Sudan va néixer l'1 de gener del 1956. Des del primer dia, la població àrab i musulmana del nord del país es apoderar del control del poder i va sotmetre a sang i foc la minoria del sud, un mosaic de 200 pobles i llengües africanes, en gran part de religió catòlica. La gent del sud no forma un grup homogeni però precisament l'uneix el fet de no ser àrab ni musulmana. Els sudistes no es van resignar i van començar una cruenta guerra que ha durat més de mig segle i que va finalitzar el 2005 amb un acord de pau que preveia un referèndum d'autodeterminació. L'antiga guerrilla de l'SPLA, fundada pel mític John Garang, gestiona ara el govern sudista.
El Sudan del Sud és un país immens que ocupa més de mig milió de quilòmetres quadrats. Està situat al curs alt del riu Nil, just on el desert del Sàhara va deixant lloc a les sabanes i les primeres selves tropicals. La capital és Juba. No hi ha xifres clares de la població que viu en aquesta immensitat. Segons l'ONU hi ha entre set i nou milions de persones, però el govern autònom del Sudan del Sud eleva la xifra fins els tretze milions. És una dada que cal resoldre perquè caldrà veure quin percentatge de la població acaba votant, malgrat que tots els analistes prediuen una gran victòria de l'opció secessionista.
Els acords de pau del 2005 i l'horitzó de la sobirania també ha tingut un efecte balsàmic en la catastròfica situació humanitària que vivia el país. Des de llavors, quasi dos milions i mig de refugiats han tornat al país. Tenen ganes de votar en el referèndum. Per fer-ho possible, la missió de l'ONU ha organitzat un registre de votants i haurà de vetllar per la seguretat i la transparència del procés. Té el suport de diversos organismes internacionals que en verificaran la netedat, entre els quals el Centre Carter. Tot i així, no són poques les amenaces que planen sobre el procés. D'una banda, el govern autoritari del Sudan, presidit pel colpista Omar al-Baixir, amenaça de no reconèixer el resultat del referèndum si no cessen les pressions contra la minoria islàmica del sud. Tenint en compte la trajectòria sanguinària d'Al-Baixir, amb acusacions de genocidi a la regió propera del Darfur, no és una amenaça menor. A més, nord i sud es disputen el petit territori petrolífer d'Abiei, on hi ha un segon referèndum en marxa per determinar de quin país formarà part.
Amb la probable independència del Sudan del Sud, l'ONU passarà a tenir 193 membres. Malgrat els intents de la comunitat internacional i dels governs afectats d'evitar l'eclosió de nous estats, aquesta xifra creix irremeiablement i no sembla que el procés s'hagi d'aturar. De fet, les noves independències s'han convertit en notícia habitual als nostres diaris i als nostres informatius. Des de caiguda de la Unió Soviètica, el mapa europeu ha vist néixer 17 nous països sense que el cel ens hagi caigut al damunt ni la terra se'ns hagi obert sota els peus. La llibertat ja no fa por a ningú ni és un tema tabú. Per això cal donar la benvinguda a un nou estat: el Sudan del Sud.
