Això és la vida

Tinc una teoria. És molt personal, i segurament a vostès els semblarà que no té cap fonament, però jo porto molts anys alimentant-la i trobant exemples que la sustenten. És la següent: hi ha, ras i curt, dos tipus de nens i nenes: a) els qui, quan saben que els Reis són els pares, s'afanyen a dir-ho als més petits, que encara creuen que els patges llegeixen les cartes i els regals vénen d'Orient, i b) els qui, tot i saber-ho, guarden el secret respectuosament i es confabulen amb els grans de casa perquè els més petits no sospitin ni sàpiguen res. No és pas que els primers siguin dolents: simplement, tenen poca gràcia; a mi m'agraden més els altres, els qui intueixen que és important de participar en el misteri i ajudar a allargar una mica la innocència, la ingenuïtat i la fe dels que són més petits, tan de pressa que es perden... Dilluns que ve, que començaran les classes, hi haurà als patis de les escoles mainada d'uns set anys a qui algú més gran, o algú de la mateixa edat, obrirà els ulls. O, si no, serà un cosí, o una germana... Hi ha molta gent que se'n recorda tota la vida, de qui l'hi va dir i com i on, o recorda la vergonya que va sentir quan se li'n reien perquè encara creia en els Reis. Immediatament ho pregunten als pares, trasbalsats: és veritat, que els Reis sou vosaltres? Què volen sentir? Com deia la Montserrat Roig a Digues que m'estimes encara que sigui mentida, voldrien que els enganyessin i no haver de créixer tan de pressa? Saber aquesta veritat, saber aquest engany, sol ser la primera decepció important de la vida. I no és l'última! Després en vindran un reguitzell... L'altre dia a No me la puc treure del cap –magnífic programa de TV3–, parlant de la cançó Puff era un drac màgic, en Roger de Gràcia preguntava al cantant-doctor Estivill si era una cançó adequada per als infants, perquè és molt trista i hi ha molta gent que plora sentint-la –ja sabeu de què va: el nen i el drac s'estimen molt i juguen, però el nen es fa gran i se'n va i el drac es queda sol...–. Oh –va dir sàviament el doctor–, i tant que és adequada: és que precisament això és la vida!