Els reis arriben

Abans-d'ahir, tots els diaris van parlar dels nostres Reis. Van arribar a totes les poblacions del país i hi van arribar de totes les maneres, els diaris ho remarcaven: en transport públic, en helicòpter, en avió, en barca, en tot terreny, en tractor, en quad... Com que això és un diari i com que aquests dies tots els diaris parlen de reis, avui jo els parlaré dels reis quan marxen. En el nostre país, històricament, de rei, no se n'ha anat cap. En vam tenir un fa molt de temps que va morir sense fills. A vegades passa, tot i que és tan estrany que és l'última cosa que tothom espera que un rei no faci. Després, quan aquell rei va morir, va ser tot el país el que va començar a anar cap a una altra banda. Compto tres reis que han marxat d'entre tots els reis que hem tingut durant l'època que hem format part de l'Estat on no hem decidit si volem quedar-nos encara. El primer d'aquells reis es deia Ferran. Va anar en comitiva de Madrid a Burgos. De Burgos, va anar a Baiona. A Baiona va abdicar. Però va tornar uns anys després i va fer saber a tothom que la seva abdicació havia estat una abdicació de broma. Molt diferent de la d'Amadeu de Savoia. Vist i no vist. Arribo i me'n vaig. I molt diferent també d'un rei que es deia Alfons. Va marxar amb tren un dia del 1931. No va tornar. Però com que tenia un fill i com que aquell fill va tenir també fills, quaranta-pocs anys i una guerra més tard, un seu nét va tornar a falcar-se la corona. Avui, això que els reis marxin ja ni es planteja. Cada any, els diaris diuen que la gent els va rebre cada cinc de gener. Després, res més. La gent torna a casa i es pressuposa que els reis, també. Però jo sospito que alguns es queden.