L'ànima derrotada
El PSC segueix paint la clatellada electoral, mentre els seus cranis privilegiats rumien el futur imperfet de tanta desferra. Després d'un estudiat i intel·ligent pacte de legislatura –amb segell inequívoc del murri Nadal– els socialistes catalans han reprès la pràctica del seu esport predilecte: la teologia. Torna l'eterna disquisició de les dues ànimes del partit, la supeditació al gran déu PSOE... i tota aquesta conceptualització de rebaixes recentment atiada per l'inefable histrió Joan Ferran i Serafini. Efectivament, l'esquerra postideològica no té gaire traça gestionant intangibles, perquè el problema dels socialistes no ha estat mai la bipartició anímica, sinó la vocació perdedora dels seus líders. La història electoral del PSC mostra perfectament com, quan Maragall i Montilla encapçalaven el PSC per segona vegada a les eleccions (2003 i 2010, respectivament), el partit retrocedia sistemàticament en vots. Imputar aquesta davallada electoral només a la fórmula tripartit és un acte de pura covardia.
El fracàs socialista comença fa set anys i tradueix a la perfecció un sentiment de conseqüències tràgiques. Catalunya és un dels pocs països del món que no té un partit hegemònic de centreesquerra que la majoria de ciutadans tingui com una opció seriosa de govern per al país. En aquest punt coincideixo amb Joan Ferran: els estirabots de Castells i Ernest Maragall només són una cortina de fum que vomita els problemes interns del PSC al seu germà gran madrileny. El PSC seria un partit mesell encara que disposés d'un grup al Congrés, on seguiria votant-ho tot amb el PSOE sense protestar. Els socialistes de bon cor farien bé a abandonar la metafísica i començar a assumir responsabilitats. Si Puigcercós ha d'avergonyir-se i marxar pels seus resultats, no veig per què no han de fer el mateix els ideòlegs de la presidència Montilla i els hereus naturals de l'obiolisme. Durant els últims quatre anys he vist més sensatesa en veus joves socialistes com ara Iolanda Pineda o Núria Parlón que no pas en una sèrie de tòtems que –de moment i a manca de novetats, pel que fa al govern del país– comparteixen un mateix estat: l'ànima derrotada.
