El Sudan del Sud decideix

El 9 de gener de 2005 Ali Osman Taha, vicepresident del Sudan, i John Garang, líder de l'Exèrcit/Moviment d'Alliberament del Poble del Sudan (SPLA/M), signaven a Nairobi (Kenya), en presència del secretari d'Estat dels EUA Colin Powell, l'acord general de pau que posava fi a la segona guerra civil sudanesa, però que deixava viu el conflicte de Darfur. El Consell de Seguretat de l'ONU (resolució 1.590, 24 de març de 2005) i la comunitat internacional van donar el seu beneplàcit a l'acord. Prèviament, el 20 de juliol de 2002, el govern sudanès i el SPLA/M havien signat el protocol de Matxakos (Kenya) que reconeixia a la població del sud el dret a l'autodeterminació sis anys després d'arribar a un acord definitiu.

diumenge passat començava el referèndum que, segons totes les previsions, conduirà a la proclamació de la independència el 9 de juliol. Per primera vegada es trencarà l'acord de l'Organització per a la Unitat Africana que proclamava la intangibilitat de les fronteres heretades del colonialisme per evitar enfrontaments a l'Àfrica (el Caire, 21 de juliol de 1964). Tanmateix, el continent no s'ha lliurat de patir alguns dels conflictes més sagnants del segle passat mentre s'enfonsava en la pobresa. Sudan no és pas l'excepció: dues guerres civils (1956-1972 i 1983-2005) entre el nord (musulmà i centre del poder polític) i el sud (cristià, animista i musulmà), que han causat més de dos milions de morts; 4,9 milions de desplaçats interns (sobre un total de 44 milions); un dels països més pobres del món (el lloc 150 sobre 182 segons Nacions Unides); 58 anys d'esperança de vida; 39% d'analfabetisme (48% les dones). Al sud (9 milions d'habitants, 4 milions amb dret a vot) les dades són esfereïdores: un 90% de la població per sota el llindar de la pobresa; un 50% sense aigua potable; elevada mortalitat relacionada amb la gestació; un 10% de nens vacunats.

A les diferències tribals, religioses i geogràfiques (un nord desèrtic i un sud ric en aigua) s'hi afegeix la pugna pel control de les reserves de petroli (les exportacions aporten el 60% dels ingressos del país i el 98% al sud), concentrades a la regió de Darfur, de futur encara incert, i, sobretot, amb el 80% del total, al sud i a la regió fronterera d'Abyei, on s'ha posposat el referèndum per decidir on s'integra. El petroli surt al mar Roig per Port Sudan, la qual cosa ha beneficiat més Khartum que no pas Juba, la capital del sud. I, tanmateix, el president Omar al-Bashir s'ha compromès a respectar el resultat del referèndum, pressionat per la comunitat internacional –està acusat de genocidi a Darfur pel Tribunal Penal Internacional– i per la promesa de Barack Obama de retirar el Sudan de la llista negra en què va ser inclòs per haver donat refugi a Ossama bin Laden a la primera meitat dels noranta. I darrere el petroli l'ombra allargada de Washington (i de les veïnes Uganda i Kenya –en el futur el petroli podria sortir pel port de Lamu–), que dóna suport al referèndum, i de Pequín, que no s'hi oposa.

La independència obre, però, moltes incerteses, des de possibles conflictes tribals interns a l'acció de grups fonamentalistes violents alimentats pel nord o a una possible reacció hostil del món àrab i, sobretot, al repte del nou govern de bastir un país des de gairebé el no-res. Recursos no en manquen, però les necessitats són moltes. La independència és una oportunitat per superar-les i passar full d'un passat de guerra i misèria. Caldrà veure si la comunitat internacional està a l'altura de les circumstàncies i, més enllà dels interessos petroliers, manté el seu suport el dia després. No es pot abocar el sud del Sudan a ser un estat fallit més de l'Àfrica.