El darrer bot salvavides

Si bé les tendències de vot no enganyaven, és veritat que abans de la prova del cotó ben pocs devien preveure la magnitud de la desfeta. Més, l'excel·lent campanya de la família convergent, capaç de recol·lectar un vot transversal necessitat de la seguretat d'un govern fort, coincidí amb el desenvolupament de la capacitat d'autodestrucció socialista, presoners de la continuada festa del tripartit i dels propis errors, covats a Barcelona o exportats de Madrid. Un cúmul de despropòsits que ha obert profunds esvorancs en el vaixell socialista que fan difícil el manteniment per sobre de la línia de flotació i el condemna al dic sec, per intentar refer la maquinària.

Els socialistes catalans saben que és en les estructures municipals on neden en aigües favorables, ja que sempre s'han definit com un partit de vocació municipalista. Sols o en coalició governen els principals ajuntaments del país, amb alcaldes propis, i dominant les quatre capitals dels districtes electorals, de les quals Barcelona i Girona han mantingut l'alcaldia des de la recuperació democràtica. El poder municipal és, encara, socialista; i el repte és mantenir la força local, quan el 22 de maig s'hagin de revalidar les actes de regidors electes.

Amb tot, el desconcert socialista és massa intens i el desgavell intensifica la derrota. Tot dóna la sensació que no saben com enfocar el futur i cerquen culpables entre els militants, parlant de carnets i càrrecs i només intentant salvar les pròpies cadires. Els governs locals de Girona i Barcelona trontollen, quan les alcaldies són cobejades pels candidats convergents, mentre els interessats s'entretenen a cercar la quadratura del cercle. Tot i que l'assemblea d'alcaldes socialistes demanà una treva fins després del 22-M, la irresponsabilitat d'alguns càrrecs va atiant la gresca, fent impossible una campanya tranquil·la i seriosa. És evident que no existeix consciència que les eleccions municipals es presenten com el darrer bot salvavides del PSC i que un fracàs monumental pot ensorrar definitivament el seu projecte. Segur que la situació reclama un pacte de no agressió –no exempt d'algun canvi de candidats– i de fer pinya intentant mantenir l'hegemonia municipal, un propòsit que ja els serà prou difícil.

És a partir de juny quan s'haurà d'avaluar el que és possible salvar del vaixell sociata i escoltar i contrastar, aleshores, els diversos projectes que poden coincidir en una empresa comuna. Talment, el debat no es presentarà igual si parteix d'un cert manteniment de força municipal o si la desfeta és total. En un i altre cas, tot sembla demanar una bona sacsejada, en un tema que ha de preocupar tota la classe política catalana quan, de totes totes, Catalunya necessita una organització política que faci el contrapès al govern d'Artur Mas, una oposició que fins i tot enriquiria els convergents i que equilibraria el mapa polític del país. És al juny quan caldrà esmolar les eines del socialisme català, primerament solucionant amb cura la relació entre el català PSC i l'estatal PSOE i, després, veure quin és el nivell de renovació que cal, o fins i tot sense deixar de banda la possibilitat d'una refundació del partit, una solució que es farà imprescindible si el 22-M s'enfonsa el darrer bot salvavides.

Encara més, davant la debilitat de les forces situades a l'esquerra de l'arc parlamentari, escenificada pel fracàs del tripartit i la pèrdua de confiança dels electors, després de les eleccions municipals potser serà el moment de plantejar la necessitat d'un nou partit socialdemòcrata català, de nova estructura i vocació de govern, una opció difícil quan no s'endevina l'existència d'un clar lideratge per encapçalar-la. En l'espectre polític català es presenta un molt interessant futur immediat, quan aquest debat no estarà reservat a l'actual partit socialista i s'hi hauran de veure implicats Iniciativa per Catalunya i Esquerra Republicana que, d'una vegada, també necessiten plantejar-se què volen ser quan siguin grans.