Velocitat

La lentitud pot resultar irritant. Darrerament, davant d'un ordinador la gent fa escarafalls quan una pàgina tarda més d'un parell de segons a obrir-se. Si l'accés a una informació no es produeix d'una manera immediata, l'usuari profereix esbufecs i lamentacions i comença a filosofar, deprimit, sobre el pèssim funcionament de les coses. Per evitar atacs de nervis, a les estacions de metro i autobús s'indiquen els minuts i segons que falten perquè arribi el següent servei. Hi ha una intransigència general contra la lentitud i ja no queda paciència per posar-hi ni que sigui una mica d'ironia. Hi ha llocs on la velocitat és, per definició, la qüestió essencial. Per exemple, a les curses de cavalls. I, malgrat tot, un es pot resignar amb gràcia com ho ha va fer el meu amic: “El cavall pel qual vaig apostar anava tan poc a poc que el genet anava escrivint un diari de la cursa”. Sigui com sigui, la velocitat és inherent al nostre modus vivendi. La neurosi de la celeritat ha estat consubstancial al model americà i aquest model ha esdevingut hegemònic en el nostre món. La llàstima és que la pressa és poc amiga de la reflexió i per això molts pensen que Amèrica és un país que no sap on va, però que està decidit a aconseguir el rècord de velocitat per arribar-hi. L'escriptor Milan Kundera ha fet fines observacions sobre les connexions profundes que hi ha entre la lentitud i la memòria i les que, en paral·lel, s'estableixen entre la velocitat i l'oblit. Explica Kundera que quan un va pel carrer i vol recordar alguna cosa afluixa el pas de manera automàtica. En canvi, quan un vol oblidar un incident desagradable que acaba de viure accelera el pas inconscientment, com si es volgués distanciar del fet. La lentitud és directament proporcional a la intensitat de la memòria, com la velocitat ho és a la intensitat de l'oblit. El savi Kundera ens ve a recordar que recuperar el gust per la lentitud ha esdevingut una qüestió –i val la paradoxa– de màxima urgència.