El moment dolç

Han transcorregut més de dos mesos d'ençà de la visita del papa a Barcelona. Un espai de temps suficient per constatar si s'han complert algunes de les moltes expectatives que va despertar la seva visita. Que fossin moltes s'explica per una raó: la visita del papa se'ns va anunciar com si Barcelona hagués tret la grossa de Nadal. Segons el cardenal Sistach, la visita del papa estava cridada a ser “el fet més rellevant que viuria Barcelona (i per extensió Catalunya) des de la clausura dels Jocs del 92”. Associant la visita del papa amb els jocs olímpics, el cardenal Sistach no pretenia altra cosa –n'estic segur– que escalfar l'ambient, en el millor sentit de l'expressió, és a dir, curar-se en salut respecte a l'interès que la visita del papa –des del seu punt de vista– tindria per a tothom. Un interès equiparable, per la seva projecció mundial– als jocs olímpics. Una manera de donar a entendre que la memorable avinentesa era garantia de guany. És lògic que davant aquesta perspectiva, una part dels comerciants s'hi posés immediatament. És prou sabut que els comerciants, en termes generals, són els primers a contribuir a l'èxit dels viatges papals, ja que l'èxit, vingui d'on vingui, sempre reporta beneficis.

Els beneficis, en aquest cas, no eren únicament econòmics. En efecte: aviat es va saber que, si bé les perspectives comercials eren prou optimistes, les altres (les sociopolítiques i socioculturals) no ho eren menys. El motiu era l'ús que del papa Benet XVI pensava fer de la llengua catalana. A diferència del seu antecessor, no sols no la ignoraria, sinó que es va dir que l'ús seria abundós o, com a mínim, que no s'escatimaria. I, si això era així, si el papa reconeixia el tret diferencial més rellevant de Catalunya, la llengua, i s'hi emmotllava, aleshores sí que la seva visita adquiria tonalitats olímpiques. Els beneficis que se'n podien derivar, d'aquest gest, tenint en compte el ressò mediàtic que acompanya sempre els viatges papals, eren tant o més estimables que els altres, els comercials. I en això tothom hi va estar d'acord. Es tractava d'una oportunitat única. I calia aprofitar-la. “L'Església catalana passa per un moment dolç”, digueren els mitjans. I certament, ho era. Perquè implicava un reconeixement. Que aquest fos momentani, en canvi, no resultava dolç. Tot i així, l'entusiasme no va decaure. perquè el “moment dolç” va ser entès com un moment propici: una bona ocasió per reafirmar la identitat de l'Església catalana, del tot invisible, en tant que catalana, des de fa molts anys. Concretament, des que el concili de la Tarraconense, que va dissenyar el nou perfil d'Església catalana, no fou ben rebut a Madrid, ni tampoc a Roma. Des d'aleshores, el no reconeixement ha estat la nota dominant. Tant, que els bisbes que s'han incorporat a l'Església catalana, en el moment de prendre possessió del càrrec, ni tan sols van esmentar-la. Van esmentar la diòcesi i l'Església universal, malgrat saber que la diòcesi és una part de l'Església nacional catalana, i que l'Església universal no és altra cosa que la suma de les esglésies nacionals i locals. Fins i tot el papa està al servei de l'Església nacional italiana. Una altra cosa és que les funcions de bisbe les delegui, per poder exercir com a cap de l'Església universal. Només a Catalunya s'han de fer aquests estranys malabarismes, per tal de no ferir la susceptibilitat de la Conferència Episcopal Espanyola. D'aquí ve que la visita del papa a Barcelona vingués precedida d'unes legítimes expectatives sobre aquesta qüestió –“som o no som”–. El fet que el papa s'expressés en català podia ser, vulgues no vulgues, un reconeixement del “som”. Manca saber, però, si aquest reconeixement ha estat, de retop, reconegut i si tindrà validesa oficial. Altrament dit, manca saber si el “moment dolç” de l'Església catalana tindrà continuïtat. I em temo molt que no, que no tindrà continuïtat. I que tots ho sabem, i que per això mateix ningú en parla, ni n'apareix cap balanç, ni cal esperar que aparegui enlloc, perquè el balanç ja està fet: “El papa va marxar content”. I d'això es tractava. Només que això, si s'analitza, no és cap novetat: és la història de tots els viatges papals, expressament dissenyats amb una única finalitat: que l'Església en la seva totalitat reconegui el papa. Vet ací! Nosaltres esperàvem que el papa reconegues l'Església catalana. I Benet XVI, al revés: que l'Església catalana reconegués el papa. “Què faries, tu?”, preguntà Benet XVI al seu secretari. I aquest li contestà: “M'expressaria en català i aconseguiria fàcilment les dues coses”. Santa paraula! Benet XVI va seguir el consell i aconseguí les dues coses. És més, les aconseguí en un moment: el moment dolç –ve-t'ho ací– de l'Església catalana.