Veritat o mentida?

La percepció que tenim quan som petits sobre les propietats del plor registra una evolució similar a la força que atorguem a la veritat quan, al pic de la joventut, creiem que és l'eina per canviar el món. En tots dos casos, arriba un moment que ens adonem que ni l'una ni l'altra serveixen per modificar la realitat. Això és, a la pràctica, el que molts en diuen fer-se gran. Quan som menuts deixem de fer rebequeries senzillament quan veiem que no obtenim el que volem. Aquest procés no és homogeni i fins i tot hi ha excepcions: n'hi ha que són adults i les enrabiades encara els funcionen. Però la norma general és que a partir d'una certa edat ja sabem que les llàgrimes no són una vareta que tenim per canviar les coses, sinó que són una vàlvula de descompressió per expressar la ràbia, la frustració o el dolor. Amb la veritat el procés és similar. De petits ens recalquen molt que no s'ha de mentir: la mentida té càstig i l'autenticitat es premia. Suposo que és per això que en l'adolescència i en la primera edat adulta experimentem una rebel·lia contra tot allò que percebem com a manipulació, falsedat o que entenem com una veritat en la qual no combreguem. Però un cop passada aquesta etapa, tornem a constatar quin és el pes de la realitat: comprovar com la veritat no té tots els poders màgics que creiem que posseïa i que molts cops perd la batalla contra la mentida. Davant d'aquesta constatació, molts obliden la veritat i aposten per la mentida com a cavall guanyador, d'altres no la combaten i alguns, pocs, mantenen la capacitat d'enrabiar-se davant la falsedat.