De nord a sud i viceversa

Des del sud, on m'estic eternitzant, emparant-me en el retorn a la infantesa, imagino un mapa de Catalunya, elemental però per a mi gràficament suficient, com un baix relleu fantasiós, semblant a un perfil humà mirant a la seva esquerra, cofat per un embull que podria resultar mig cabellera i mig corona i que serien els Pirineus. El mar en dibuixa el perfil i a la banda oposada l'acaben de resoldre un dibuix fluvial de tres rius, un Noguera, el Segre i l'Ebre que ben emmarcats per les seves riberes es desfan al final en una gran peanya del tot plana, de terres amarades i rutilants, on semblen convergir-hi tots els camins possibles i que és el gran delta, ple d'ocells de vol universal, que s'ajunta amb el mar.

En aquesta elemental, rudimentària, criaturesca i simbòlica imatge del mapa de Catalunya, s'hi veu, al bell mig, la Barcelona, rica i plena. Far, cap i casal i element decisiu perquè la nació catalana perduri i amb ella hi continuï, no tan rica i no tan plena, però viva i consistent. Mirat el mapa amb ulls elementals Catalunya hi figura naturalment amb Barcelona, però també amb les terres del nord, del sud i de ponent. Les terres de ponent donen una visió geogràfica una mica complicada que és deguda a la mala feina que van fer els espanyols en dividir-nos en províncies absurdes i que 30 anys de la Generalitat actual no han sabut rectificar. La diversitat de la província de Lleida confon molts catalans pels contrastos que hi existeixen, amb les diferències d'orografia, de pluviositat, de temperatures, de vegetació, de conreus veritablement desconcertants.

Però en el que jo pensava ara –i no és desamor– era en els més remenats nord i sud en aquest cas de Catalunya, de la seva capital. La majoria de barcelonins que es manifesten sobre el tema, quan parlen del territori, del seu clima i del seu paisatge mostren una tendra preferència per les terres del nord i un quasi total oblit per les del sud i oest. Sud i nord: caixa o faixa. Ja ho sabem que en general tots els suds som infravalorats. Amb tot, a mi, de vegades, en les temporades que jo visitava Barcelona setmanalment, m'agradava polemitzar una mica sobre la qüestió que, per cert, de tant en tant, surt impresa en algun paper. Per suavitzar la controvèrsia (en què deixàvem de banda els Pirineus i l'estricta Costa Brava, monuments naturals únics al planeta), sorgia una resolució que a ells els servia de final i a mi de baixada de teló sovint oportuna. I em deien: “Ja són boniques les seves comarques; totes. Però és que de Barcelona en amunt, Catalunya és un jardí”.

Ja sé què volen dir aquesta bona gent. Tot tan humit, tot tan ben regat de natural i, especialment, tot tan verd. Quina sort. A aquesta determinada gent de Barcelona que els agrada tant el verd, al sud hi ha estat ben poc, si no és per a visitar Poblet o les muralles de Tarragona. Però no saben res dels ports de Beseit, de la Catalunya musulmana, de les muntanyoses ondulacions del Priorat ni de “l'esquena mascla del Montsant”. Els barcelonins que ho coneixen saben que les terres de ponent i les del sud de Catalunya no són el jardí del davant de la casa. Són, sens dubte, el verger, el verger del darrera i del flanc, ben tapiat, ben adobat, curulls de flors i d'arbres fruiters. El verger que els poetes romàntics preferien als jardins postissos del davant, perquè després de cada bes a l'estimada es podien menjar (si era el temps) una pruna clàudia. Al sud el verd no emborratxa de monotonia perquè està ben dosificat i els perfums es presenten d'un a un, com un regal, gràcies que l'aire no està fatalment impregnat per la sentor dominant del vegetal que es podreix. I aquí hem arribat, no gaire satisfets, per cert. Però sí reconfortats per la conclusió que el qui no es conforma és perquè no vol.