Vesteix un bastó

…I et semblarà un senyor. Aquesta dita serveix per definir la polèmica o el debat a propòsit de la conveniència o no de fer vestir uniforme a l'escola. Un debat que ara es revifa. D'opinions, n'hi ha per a tots els gustos. És còmode, econòmic i ajuda a imposar la disciplina. Són cars, elitistes, inhibeixen la creativitat, aboquen a la conformitat i al pensament únic. Però els uniformes han tingut les seves anades i vingudes al llarg de la història. A la Gran Bretanya, es fan servir des del segle XIX. Al Japó, els estudiants de secundària tenen el vestit de mariner com a uniforme. És una de les imatges més utilitzades en el manga. Als Estats Units es van reintroduir, amb ben poc èxit, ara fa 10 anys per eradicar la influència de les bandes i combatre l'esclat de violència a les aules. A Alemanya, el record de les joventuts hitlerianes n'ha impossibilitat la reintroducció a les escoles. I a França els partidaris de l'uniforme es basen en l'expressió de la igualtat republicana per abolir certa roba que els francesos consideren poc decorosa per anar a l'escola, vels islàmics a banda. A Catalunya, com a França, els centres poden establir en el seu reglament intern determinades normes de vestimenta. Però, més enllà de la bata –que fan servir els més petits per protegir la roba més que no pas per establir una uniformitat– els uniformes no tenen més presència tret de veure'ls als patis dels centres privats. Si es creu que portant un uniforme es millora la disciplina, es podria consensuar amb la comunitat educativa per aconseguir que els usuaris –els alumnes– hi poguessin dir la seva per sentir-se més còmodes; al capdavall, són ells, que l'han de vestir/patir tot l'any. Per educar en la cultura de l'esforç –d'aconseguir els objectius pencant– de formar en la voluntat, en l'ordre, en la disciplina, en la constància, en la tolerància, en el respecte, en la llibertat i fomentar la lectura per ajudar a pensar, no cal portar un vestit especial. El que importa és l'interior, que el cap de l'alumne estigui com més ben moblat millor, i ben poc l'exterior, l'aparador. Per molt que l'uniformitzem o l'arreglem de vint-i-un botó. Ja ho diuen els castellans: “Aunque la mona se vista de seda, mona se queda”. O el nostre “Vesteix un bastó i et semblarà un senyor”.