Mentre Europa dormia

El règim de Tunísia no ha caigut per una revolta del fonamentalisme islàmic sinó per l'abús d'autoritat d'un dictador, per l'enriquiment d'unes quantes famílies de la cort del president exiliat, per la corrupció, el despotisme polític, la pujada de preus, l'atur i la falta de llibertat. El president Ben Ali era un dictador, però un bon dictador pels interessos europeus, per l'esbarjo d'uns quants milions de turistes i pel fre que suposava per a l'extensió de l'islamisme extremista al nord d'Àfrica.

França ha hagut de rectificar en només un dia la comprensió que la diplomàcia de París havia prodigat a una dictadura que servia de cuirassa als radicalismes que potencialment estan bullint des d'Egipte fins a Mauritània i que poden esclatar en revolucions sense control amb un rerefons antioccidental. Això mateix han fet la majoria de països de la Unió Europea, que miraven cap a una altra banda quan el president amic de Tunísia els garantia l'estabilitat a la regió. Aquesta comèdia ha durat 23 anys, des que Ben Ali va enderrocar Burguiba l'any 1987, i des d'aleshores ha governat amb mà de ferro un país aparentment tranquil i amb una història més que mil·lenària. S'han celebrat dotzenes de reunions i cimeres de la Mediterrània: les visites dels presidents de França, Itàlia, Espanya i Alemanya han estat un ritual diplomàtic per mantenir les bones relacions entre les dues ribes del mar que ha estat el bressol de la civilització occidental.

Fa pocs anys el president Aznar visitava Líbia per refer les relacions amb el coronel Gaddafi, que havia estat declarat responsable de l'atemptat de l'avió que s'estavellà a Escòcia i que causà la mort d'unes 270 persones el desembre de 1988. A continuació li portava el perdó el primer ministre Blair, que convertia pràcticament en un aliat el personatge que, curiosament, ha estat l'únic que ha defensat el ja exiliat president de Tunísia. La seva dona s'ha emportat a corre-cuita una tona i mitja d'or valorat 45 milions d'euros.

Tot va començar amb el suïcidi d'un estudiant d'una ciutat de províncies, que es cremà viu després que la policia li confisqués la fruita i la verdura que venia al carrer. No tenia autorització municipal. Aquell noi, Mohamed Bouazizi, va esdevenir un màrtir per als milers de joves de Tunísia que es rebel·laren contra la repressió de l'Estat, al qual feien responsable de les seves frustracions, l'atur juvenil i la falta de llibertat. Per primera vegada, les xarxes socials, en un país en què el govern controlava la informació, han estat decisives per fer caure un règim corrupte. Des d'aleshores, quatre joves algerians s'han cremat vius i un egipci féu el mateix davant de l'edifici del Parlament del Caire.

Quan els règims dictatorials cauen per una revolta o una revolució, les coses no canvien d'avui per demà. Tunísia entra en un període d'inestabilitat propi d'aquestes situacions. Però la situació canviarà, perquè la corrupció no té defensa quan és descoberta i coneguda per la gent. El que ha passat tindrà repercussions en tots el països del nord d'Àfrica que es mantenen gràcies a la falta de llibertat i també per la connivència d'Europa amb els monarques i dictadors que governen sense escrúpols unes societats demogràficament molt joves que estant tipes de viure
sense esperança. Tunísia ha viscut una experiència que és exportable a tots
els règims nord-africans. Un creixement de la població espectacular, la meitat de la població per sota dels 30 anys, sense feina i sense espai vital, amb molts aturats que tenen una graduació universitària. És una prova experimental que la gent pot fer fora un dictador sense l'ajut de les potències occidentals, com va ser el cas de Saddam Hussein a l'Iraq l'any 2003. El perill per tornar a un règim repressor no ha passat. Tunísia pot caure en l'anarquia o
el caos, o bé pot encaminar-se pel difícil i delicat procés per construir una democràcia en un país àrab.

I aquí és on Europa ha de canviar d'estratègia per tal d'afavorir una transició cap a la llibertat i el progrés. Sense tenir en compte els interessos d'estat ni els beneficis de les empreses energètiques que han mantingut els règims corruptes al poder. Ha de garantir ajut econòmic i polític per tal de donar sortida a les legítimes ambicions de milions de nord-africans que ja no volen viure en un país aparentment estable mentre es practica la repressió a tort i a dret. Cada país és diferent. Però el que ha passat a Tunísia val també per a Egipte, Líbia, Algèria, el Marroc i Mauritània. És des d'aquests països, d'on arriben cada dia milers de joves que cerquen horitzons de vida més dignes, la qual cosa crea seriosos problemes d'integració en les societats d'acollida. L'excusa del fonamentalisme islàmic, especialment en el cas algerià, ha estat el pretext perquè s'apuntalessin alguns “bons” dictadors. Per molts tunisians, pels algerians i pels marroquins, París és la capital d'Europa. Però el president Sarkozy només es va posar del bàndol dels manifestants quan el president Ben Ali ja era fora del país.

Durant molt temps els governs europeus, especialment el francès, han mirat amb una certa benevolència les dictadures seculars àrabs, pensant que eren un mal menor i que eren útils
per als interessos europeus. Per una banda, per controlar els radicals islàmics als propis països, i per l'altra, per prevenir la fugida massiva d'emigrants, que es juguen la vida per arribar a Europa. Aquesta política ja no serveix. És
hora de promoure transicions polítiques des de la societat civil, i no des dels despatxos de monarques, dictadors o personatges que s'eternitzen en els
càrrecs, al marge del que pensa i del
que pateix la gent. Tots aquests països són molt a prop de casa nostra. Hi ha molts milers de ciutadans que viuen aquí i demanen més claredat i energia per canviar la vida dels seus conciutadans, amb els quals mantenen una estreta i constant relació.