De Roca i Caball a Cañellas

La història d'Unió Democràtica de Catalunya, que aquest any arriba a la vuitantena, i la biografia dels fundadors de 1931 (els Romeva, Roca i Caball, Vila-Abadal, Carrasco i Formiguera, Serrahima, Coll i Alentorn i Trias Peitx) ja fa anys que han començat a ser estudiades i publicades, per part, entre d'altres, d'historiadors com Hilari Raguer, Josep Benet, Albert Balcells i Joan B. Culla.

Ara, el periodista i assagista Josep M. Puigjaner (Barcelona, 1937) –des de fa anys, també com Anton Cañellas en els temps més difícils, ha mirat de traçar ponts de concòrdia entre Catalunya i Espanya– aborda la biografia de l'home, el líder democratacristià, el catalanista i europeista que, ja des de 1947, treballà per fer tornar la democràcia i les llibertats a aquesta nostra soferta pell de brau.

Ho fa en el llibre Anton Cañellas: de la resistència democràtica a la tutela de la dignitat humana, publicat de poc per Acontravent, aquesta valenta casa d'edicions que timoneja Quim Torra. Recordant i posant al seu lloc –encara que no ho sembli, primordial en molts casos– el nom d'Anton Cañellas i Balcells (Barcelona, 1923- 2006), Puigjaner remarca el paper d'esforçat continuador de l'esperit inicial d'UDC que va assumir Anton Cañellas, ja des de 1947, quan ingressa a aquest partit (amb dos joves més, Agustí Bassols i Josep M. Piñol), just l'any, i no és pas casualitat, en què, aquell mes d'abril, a Montserrat es viu la gran festa catalana, religiosa i de reconciliació, després del gran trauma de la Guerra Civil, de l'entronització de la Mare de Déu, una moguda –com ara es diria– en la qual Cañellas ja va participar, al costat de Josep Benet i de Fèlix Millet i Maristany, amb molts d'altres arreu de Catalunya, entre els quals, el meu pare, Xavier Garcia i Soler (Vilanova, 1919-1998), que ja militava a UDC des de 1934 i que, sens dubte, va ser bon company d'ideals amb Cañellas.

No és estrany, per tant, que amb aquests antecedents familiars jo ara evoqui amb gust la figura d'aquest líder democratacristià, protagonista de la llarga i turmentada segona part de la història política i humana d'Unió, entre 1945-47 i 1975, una història que cobreix igualment els decisius anys de la Transició (1975-1980), en la qual Cañellas, lluny de tacticismes de partit i empès per la seva vocació conciliadora hispànica, tracta de coordinar arreu de l'Estat, més enllà de l'anomenat Equip Demòcrata Cristià Espanyol, el que ell en diu el “centre ampli”, a causa de l'aparició, el 1976, de la Unió de Centre Democràtic (UCD), liderat per Suárez.

Va ser la història d'una noble ambició, fonamentada en els ideals bàsics d'Unió Democràtica, l'humanisme cristià, finalment fracassada (tant per la part espanyola com per la catalana), talment com deu anys més tard no prosperà la idea reformista de Miquel Roca i Junyent, del qual Cañellas era cunyat.

I ara, en fer-nos càrrec de tot aquest gavadal d'històries que explica Puigjaner al voltant del món de Cañellas –algunes intuïdes, força sabudes, moltes desconegudes o poc o mal explicades–, hom té la temptació de preguntar-se: és que la majoria de polítics d'avui saben alguna cosa, més enllà del nom, de gent com Cañellas? És que saben, o reconeixen, la lluita a contracorrent que van haver de conduir, sense viure de la política i, pitjor encara, havent d'esmerçar bona part de la seva fortuna personal?

Són qüestions que qualsevol, amb dos minuts de reflexió sobre el que ens va tocar de viure, hauria de poder formular-se fàcilment. Al voltant de Cañellas, certament, com relata el seu biògraf, van moure's laics i religiosos, homes de fe, amb sotana o sense, que van emprendre un combat de coherència personal i civil, d'acord amb aquest compromís temporal i transcendent. Tot aquell moviment, tot aquell món, tot aquell neguit altruista i generós, sembla com si la història dels darrers trenta anys l'hagi esborrat per sempre, tot i que, entre l'espessa selva escrita i oral del combat polític general, els qui ho vulguin podran trobar-hi fragments d'aquest combat, el de Cañellas, que a hores d'ara segurament sorprendrà més d'un. Em refereixo, sobretot, al seu pensament social i econòmic, que fàcilment va qualificar-se de dretà o conservador, quan, desmarcant-se de l'àmbit del qual procedia, caldria qualificar d'arriscat, renovador i compromès amb el món del treball, atenent a les conviccions d'aquell humanisme cristià que va rebre, en heretatge, entre d'altres, de Joan-Baptista Roca i Caball, pare de Miquel Roca, de Carles Cardó i de Jacques Maritain, noms que, per desgràcia, avui tampoc diuen gran cosa –o res– als que es pensen que tot va començar amb la mort de Franco.