Problemes de cor

Bé, ara sembla que les rates tenen arítmies quan s'esforcen contínuament. Els corredors, també. No són rates, però el resultat és igual: hipertròfia al cor, fibrosi en el teixit cardíac. No fer exercici és dolent. Fer-ne massa perjudica. És allò que deien les nostres àvies: les masses piquen, no hi ha res com quedar-se al mig. (Sí, no s'apartaven mai, les àvies, continuaven quedant-se al mig i explicant històries. Eres tu que havies d'acabar arraconant-te. Déu meu, com les trobem a faltar, les àvies!) A les rates, aquests problemes al cor els vénen al cap de vuit setmanes de fer exercici continuat. Als corredors de maratons, passats deu anys. Les àvies van arribar, generalment, als 80 sense fer cap més exercici que les feines de casa, les genuflexions a missa i estar-se 40 o més anys repetint que les masses piquen. Eren entranyables, però ningú no vol ser com elles, avui; això els estudis mèdics –del Clínic, de l'Idibap, de l'IIBB-CSIC, del Montreal Heart Institut– no ho detecten. De fet, només detecten el que els interessa, i el que els interessa són els perills: si ets rata, vuit setmanes; si ets maratonià, deu anys. Tenen aquestes coses, els científics. Després, si veuen que no els fas cas, et miren amb cara de voler dir: “Vostè mateix, ja és prou gran”. Sí, prou grans, encara que mai no ho serem tant com aquelles àvies. ¿Tant els costa entendre que el problema principal no el tenim al cor, sinó en el fet que, avui, cap de nosaltres no es pot quedar al mig perquè el món ha canviat i perquè som només el que ens deixen ser, mig infeliços i mig contents, carregats de coses, però mancats de tot, morint-nos uns per un excés d'atur i uns altres per un excés de feina?