Informar no vol dir fer sang

Els problemes que darrerament ha viscut la població de Salt no han deixat indiferent ningú, fins i tot els que vivim més lluny. M'han arribat correus, trucades, converses personals sobre el tema, alguns a favor del tractament que n'ha anat fent el diari i d'altres en contra, en el sentit que “a vosaltres us agrada la sang i fetge, disfruteu quan hi ha merder...”. Els periodistes, en general, no tenim bona fama, ho dic per experiència; ho he hagut de patir durant tota la meva vida professional, i fins i tot ara que estic mig jubilat. Les bones notícies sempre agraden als afectats –normal, no?–, i les notícies desagradables no agraden a qui n'és protagonista. Per això voldria fer unes quantes puntualitzacions. Primer, la feina dels mitjans de comunicació és informar, també opinar i entretenir. I informar de tot, de les coses positives que passen i de les més desagradables. Recordo que una vegada vaig contestar a un lector que deia que només donàvem notícies negatives. Vaig agafar els diaris d'una setmana, vaig fer un buidatge de totes les informacions, i em va sortir un total molt més gran de notícies positives que de negatives. Podeu fer la prova el dia que tingueu temps. Segon, les notícies desagradables criden molt més l'atenció que les boniques. Les veiem més, potser perquè en el fons tots plegats som una mica masoquistes. I, tercer, vull deixar constància, almenys pel que fa al nostre diari, que no fruïm quan hem d'anar a recollir informacions negatives. Forma part de la nostra feina, i si el diari no cobrís determinades informacions, els lectors ens ho retraurien. Deixeu-me ser sincer: potser sí que hi ha periodistes que se senten més còmodes escrivint informacions negatives –jo no en conec–, i pel que fa al meu cas, segur que no. Certament, no es pot generalitzar, hi ha de tot en la vinya del Senyor, i sempre hi ha hagut i hi ha diaris, revistes i programes de ràdio i televisió que fan cas omís de l'ètica i de tot el que sigui respecte a la persona.

Tornant al tema de Salt, la veritat és que he seguit molt de prop la informació d'aquests dies, i em sembla que el diari n'ha fet un tractament seriós. El que passa és que estem al davant d'un problema molt complicat, que no és fàcil de resoldre. Sincerament, admiro la gent que treballa a Salt, tant els polítics com els que fan tasques socials. La diversitat de gent que hi viu –gairebé un 50% d'immigrats– i el fet que una gran part de la població sigui de classe humil, amb tots els problemes d'habitatge, de feina i d'escolarització, certament demanarien una atenció de les altes esferes molt més seriosa de la que reben. A la gent de tota la vida de Salt, el que l'atabala més, sens dubte, són els casos de delinqüència, fruit, per desgràcia, de situacions personals i familiars difícils, però per evitar-los caldria que l'administració fes un plantejament seriós i hi aboqués molts més mitjans. És cert que es necessita temps per aconseguir una integració dels nouvinguts, però també és cert que, si s'hi fes un treball responsable, potser s'hi veurien resultats positius més aviat. Des d'aquí, doncs, animo la gent de Salt a no desanimar-se.