No hem tingut cap Noè

Diu la Bíblia que només Noè i els seus es van salvar del diluvi universal. Però si llegim tot el passatge ens adonarem que això va ser possible perquè ell va construir l'arca mentre encara feia sol. Si no hagués estat previsor, difícilment avui el passatge seria el que és. En aquest país nostre, mentre feia sol, tots ens posàvem al sol i en gaudíem, inconscients del que ens vindria –no hem tingut cap Noè–, i ara ens trobem al bell mig d'una tempesta perfecta. D'un diluvi, sense cap element de protecció. M'imagino que dedicar temps, recursos, esforços i renúncies per una previsió, quan tothom demanava festa, només és a l'abast d'algú amb uns principis forts i amb gran capacitat de resistència, qualitats a les quals la nostra societat i els seus líders van renunciar temeràriament. Des del món empresarial, com en el món polític, el que valia era el curt termini. L'exercici actual. Tothom tenia uns bons promesos i ningú hi volia renunciar ni que fos al preu de la subsistència empresarial o política. Ja no era un “d'aquí a cent anys tots calbs”, sinó un “demà tots calbs”. Era la gran festa permanent del dia, d'una societat que renunciava al futur. La millor empresa i els millors executius eren els que tenien els millors beneficis trimestrals, no els que demostraven més resistència de supervivència en un entorn desfavorable. Ningú no era capaç de sacrificar el mínim benefici per construir una arca per a un possible diluvi.

I, ja que som al bell mig d'aquesta crisi, potser que comencem a dir clarament qui ha fallat i qui n'és el responsable. Si ens fixem en el sector financer, el màxim responsable de tot, a banda dels executius de bancs i caixes, és el controlador: el Banc d'Espanya, que durant aquesta època d'irresponsabilitats en la gestió dels riscos no va fer res per aturar-la, i tenia poder per fer-ho. I, a més, sabia el que s'estava fent i les conseqüències que comportaven aquestes irresponsabilitats. Quan no hi ha medicina preventiva, després és la medicina traumàtica la que s'imposa, i avui assistim a la cirurgia traumàtica del sector, amb la iniciativa activa del Banc d'Espanya.

El mateix podem dir dels darrers governs catalans. Han governat el país igual que qualsevol imprudent conseller delegat d'una multinacional que espremia la seva empresa per treure'n un rendiment a curt termini, i fer-la pràcticament inviable en un futur. I aquesta actitud no és de responsables, ni d'ètics, ni molts menys de patriotes. Posar el propi país al llindar del col·lapse o de la fallida, intencionadament, és d'una irresponsabilitat tan greu que a Islàndia ha servit per portar el primer ministre als tribunals. Seria molt honest per part del tripartit, i sobretot per part de qui en això dels diners era el màxim responsable, l'exconseller Antoni Castells, que ens expliqués clarament com hem pogut arribar fins a aquest dèficit i per què ens l'ha amagat, quan al final som tots nosaltres els que l'haurem de pagar. No és acceptable que el 24 de novembre s'informi d'una dada (2.600 milions d'euros) i un mes més tard es tripliqui. En l'informe que ha lliurat al Parlament de Catalunya el Síndic de Comptes aquesta setmana, es diu clarament que del 2007 al 2008 el dèficit de la Generalitat es va multiplicar per sis. Va passar de 538 milions a 3.141, i van ser incapaços d'aturar aquesta diabòlica tendència? I si escoltem l'oferiment del president del grup parlamentari socialista, Joaquim Nadal, quan diu que està disposat a ajudar per aturar el dèficit, se'ns presenta un dubte: pot ser que el que ha estat el problema ara sigui part de la solució? Tant de bo, però... aviat ho veurem.