Capricis de l'economia
Fins i tot un coneixement baix de la importància de la indústria pesquera europea, serveix per endevinar els perquès de les titàniques lluites entaulades entre els interessos econòmics i els ecològics l'abast dels quals arriba amb més o menys potència i amb major o menor perjudici/benefici a altres racons del món. Ve aquest raonament en aquell temps de la recentment estrenada presa de mesures categòriques –alguna cosa insòlita fins ara– per part de la ICCAT per assegurar les reserves de tonyina vermella; però, abans de seguir exposant-los un modest postulat econòmic, deixin-me que posi en antecedents els llecs en aquest tema, els qui, com jo, no tenien o no volien tenir referències sobre el veritable problema que suposa complir les exigències de la demanda o, més ben dit, els capricis i vel·leïtats actuals de la dieta humana.
El novembre deL 2010, la International Commission for the Conservation of Atlantic Tunas va articular un paquet de disposicions que tenen com a objectiu evitar la sobrepesca d'aquesta espècie a l'Atlàntic est i a la Mediterrània, a través d'un pla de gestió durant quinze anys (va entrar en vigor l'1 de gener del 2011) que preveu, a més de la reducció de les captures un 4% i de l'augment de la talla mínima fins als 30 kg, un augment important de les vedes. Tots els grans pescadors o depredadors d'aquesta espècie han posat el crit al cel; encara que els ecologistes s'hagin sentit desil·lusionats i hagin afirmat rotundament que només s'ha pres “un acord per salvar la cara”. I és que “la terrible i implacable globalització”, en lloc de la defensa del lliure comerç, la imposició d'un sistema legal homogeni pel que fa a drets de propietat i contractes, i el compromís de defensar la competència, ens ha portat, en contra del que des d'un punt de vista d'un economista veterà caldria d'esperar, entre altres modes la de menjar sushi i altres plats orientals basats en certs peixos crus; cosa que ha tingut un efecte desastrós en aquest túnid concret. D'altra banda, la propagació de les virtuts salutíferes de la tonyina vermella, en concomitància amb els costums de menjar productes naturals, el culte a la imatge, etc., etc., comporta que, si es manté el ritme actual de captura (ja insuficient pel ritme alcista del mercat), la població de l'Atlàntic desapareixerà en el termini de tres anys, víctima de l'estrambòtica gastronomia mundial.
Ningú coneixedor de la història de Noruega, un dels principals afectats, i del caràcter de la seva gent estima que la resistència dels pescadors arribi a tenir el caràcter bel·ligerant similar a la desplegada pels seus homònims del salmó a les costes daneses en circumstàncies similars. Encara que pot ser que els pacífics del nord emulin un antic monarca que durant la invasió nazi del país va sortir a passejar a cavall exhibint davant els atònits alemanys un braçal groc com el que servia per identificar els jueus. De tota manera, sembla que a Noruega, les finances de la qual s'han mantingut al marge dels avatars de la crisi europea (al contrari que les peripècies de la seva família reial), no l'amenaça el fantasma del gasogen com passa en altres països de la pobra economia del Vell Continent, i segurament el seu govern trobarà la fórmula per acontentar el sector pesquer; però… i la resta?
Els pescadors espanyols, concretament el sector pesquer andalús, que es denomina ell mateix “artesanal”, es consolen pensant que no en patiran, ni de retruc, les conseqüències, perquè la seva forma de captura és “ecològica” i no han de “pagar els plats trencats de la indústria”. Però, no ens enganyem ni ens deixem enganyar, el fet d'estar immersos en una dinàmica global és com si en aquests moments l'economia fos una gran taula de billar en la qual fins i tot la bola més allunyada rep, per carambola, els efectes del cop. És a dir, que a pesar que els nostres veïns europeus del nord sembla que han rebut l'impacte més directe, que la França de Sarkozy serà sancionada per haver excedit el contingent imposat l'any passat i que el Japó, com a màxim importador, veurà reduïts els seus beneficis, tots els que participem de la captura de tonyina vermella per proveir la indústria agroalimentària estarem exposats a les desventures que ocasioni el “compromís de mínims”. N'hi ha prou de fer una ullada a l'índex elaborat per la Genworth Financial, per veure que, ara com ara, l'Estat espanyol és el setè país europeu amb més debilitat financera, i que el “grup de famílies vulnerables” al nostre país (aquelles que han patit dificultats econòmiques en els últims dotze mesos i que preveuen que la seva situació no millorarà a curt termini) va ascendir, el 2010, del 27% al 32%, i segons sembla seguirà creixent…
En la societat del segle XIX, en la qual els interessos de la sostenibilitat imperen, la dicotomia ecologia-economia torna a saltar a la palestra i, de forma irònica però no faltada de sentit, des d'aquí apuntem que potser aquest dilema es pot dirimir desempolsant de la videoteca de RTVE el curiós i famosíssim anunci televisiu que van protagonitzar en la dècada dels setanta Juanjo Menéndez i Jesús Puente, propagant el consum de la “tonyina clara”… És a dir, no siguem esnobs, conservem el nostre patrimoni culinari i consumim productes provinents d'espècies que no estiguin en perill d'extinció; tindrà menys costos en tots els sentits, i això és una màxima capital en temps de vaques magres.
