La transició nacional

Hi ha grups polítics que prediquen que la proclamació immediata de la independència de Catalunya depèn tan sols de l'aritmètica parlamentària, atès que al Parlament de Catalunya hi ha 76 diputats sobiranistes. El vot conjunt a favor d'una moció independentista ens portaria de pet, diuen, a separar-nos. Plantejat així, és una solució “màgica” però irreal, que recolza en la convicció que amb l'argument moral de la dignitat ja n'hi ha prou perquè una aspiració política es compleixi. Però la independència de Catalunya no és, almenys en els context geopolític que la condiciona, una qüestió moral. La independència no sobrevindrà perquè creguem que és just que així sigui. Ni el món ni la política no actuen segons aquesta lògica. Amb motiu de la guerra dels Balcans, Jacques Attali va preguntar a François Mitterand, el seu protector, quina era la característica més important d'un bon polític. El gran patriarca dels socialistes francesos va respondre amb el cinisme de sempre: “M'agradaria dir que és l'honestedat; però en realitat és la indiferència”. Potser fóra bo tenir present que, aquí i a arreu, el reclam de justícia topa, precisament, amb aquesta indiferència que ha ofegat la llibertat i la tradició republicana de la solidaritat quan les circumstàncies ho han reclamat. Tots els conflictes del món són resultat, per bé que no exclusivament, d'aquesta apologètica indiferència.

D'aquí a poc dies s'esdevindrà el trentè aniversari de l'intent de cop d'estat del 23-F. Passades aquestes tres dècades, es reprèn el discurs centralista i homogeneïtzador que va triomfar després que el rei i els partits polítics espanyols (amb el PCE inclòs) apaivaguessin les ires dels militars amb una rectificació en tota regla del pacte constitutiu de la democràcia espanyola del 1978. L'Estat de les autonomies va ser la fórmula adoptada aleshores, com l'Estat integral ho va ser el 1931, per satisfer el reclam d'autogovern de Catalunya i Euskadi –en aquest sentit, i gràcies al record republicà més que no pas per la força del moviment nacionalista, Galícia se'n va beneficiar i, en canvi, el País Valencià no, almenys en primera instància–. El reconeixement de les nacionalitats històriques era la condició sine qua non, doncs, sense la qual la nova democràcia no seria de veritat. La força, per escassa que fos, de l'oposició a Catalunya i Euskadi, per contrast amb la debilitat de l'antifranquisme en altres llocs, va forçar la implantació d'un model que no va agradar mai. El centralisme borbònic, per entendre'ns, combinat amb una idea de solidaritat mal entesa (que té un orígens falangistes més que no pas socialistes), ha dominat el pensament polític espanyol d'una manera tan constant, tan resistent, que som on érem fa tres-cents anys, obligats a discutir una vegada i una altra les mateixes coses. Què és el que ha canviat, però? A parer meu, dos aspectes, el primer dels quals és negatiu. El segon, per sort, és positiu. Vegem-ho.

L'aspecte negatiu és una derivada de la indiferència que Mitterrand atribuïa al bon polític. La indiferència espanyola cap a Catalunya ha augmentat a mesura que Espanya anava creixent i es modernitzava econòmicament i políticament. La maduració de la democràcia espanyola no ha ajudat a fer més permeable el pensament espanyol a la idea d'autogovern i de llibertat. Ha tingut l'efecte contrari, precisament. La força centrípeta de l'espanyolisme no tan sols no ha minvat sinó que ha augmentat d'una manera angoixant. Ja s'ha dit, però cal no oblidar-ho, que el pitjor que els ha passat als catalans defensors del federalisme és que a Madrid no tenen cap aliat de debò. Durant la discussió de l'Estatut del 2006 es va poder constatar dramàticament. Ni tan sols els artistes i intel·lectuals que s'apunten a totes les causes del progressisme mundial van tenir el coratge de fer costat a la proposta avalada pel poble de Catalunya. Van fer gala de la mateixa indiferència respecte a l'autogovern dels catalans que aquells a qui ells acusen de considerar iguals de culpables el botxí i la víctima en altres causes que els mobilitzen. L'ofensiva homogeneïtzadora que s'ha anunciat ara (i que més valdria no caure en la temptació de menystenir) parteix del supòsit que la pluralitat nacional d'Espanya és un invent que els nacionalistes bascos i catalans van imposar en la Constitució del 1978. La diferència entre el que va passar el 1982 amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre la Loapa i el que està passant en aquests moments després de la sentència del mateix tribunal sobre l'Estatut del 2006 és el resultat d'aquest gir en el pensament polític dominant actualment a Espanya.

L'aspecte positiu és que el desvetllament nacional català cada vegada és més sòlid. El nombre de persones que creuen que cal fer alguna cosa perquè
el país no s'enfonsi creix dia a dia. Hi
ha ajudat, és clar, la intransigència espanyolista. Però també les conseqüències negatives de la gran crisi econòmica, que han posat al descobert les limitacions de l'autogovern. Han estat un bon argument per obrir els ulls als indiferents interns, que encara són molts. Segurament, una gran majoria de gent no comprèn “el dret metafísic de ser” però sí que pot veure quins són els efectes de la iniquitat, perquè sovint els
pateix en carn pròpia, basada en la mentida i en un caduc principi de solidaritat. És aquest difús malestar
anticentralista el que ha d'aprofitar el catalanisme per encetar la transició
nacional que va plantejar el president Artur Mas en el discurs d'investidura. Només amb un sentit de catalani-
tat fort i compartit es podrà transitar de l'autonomisme al sobiranisme.