La frontera, ai!
Cap a Perpinyà. Al punt de les garites i les màquines de cobrament de l'autopista, policies a cada carril. Observen amb mirada inquisidora el contingut humà dels vehicles; en aquest comproven que consisteix en dues dones joves i fan el característic gest indolent amb la mà: poden passar. Més garites i màquines –les franceses–, policia a cada carril i idèntica cerimònia. Tornant, fosc, gendarmes i policia de la nació de Rubalcaba, proveïts de llanternes, protagonitzen sengles escenes de pel·lícula d'aquelles que l'espectador ja preveu que no torbaran pas ni l'evadit ni l'intraduïble alijo: sostenen el raig lumínic als ulls de les ocupants fins a la impertinència, fan que miren alguna cosa imprecisa del vehicle, i el gest: poden passar. A qualsevol el sorprendria que els quatre controls –dos d'anada i dos de tornada– hagin estat una mica més insistents i minuciosos (?) que abans de treure les garites policials: quan la ratlla eren dos uniformes i dues banderes separades uns metres i encarades, i la frontera no volia semblar, com ara, un record. O és que hem ensopegat un dia particular de recerca d'un facinerós o d'una partida de cocaïna? Però, si fos així, buscarien l'encartat o l'alijo en ambdós sentits? Com diem a tocar, poc ho crec pas...: més aviat que, malgrat tenir TGV directe a París, es tracta d'una performance, d'una exhibició discrecional de la tradicional i consuetudinària dels Ces espagnols... i els Gabachos que son!
