Acte de poder

Que al Senat espanyol s'hi parlin llengües altres que el castellà, amb el corresponent servei de traducció a aquesta, comporta efectivament una despesa econòmica. Ara: la democràcia és un sistema car; d'aquí també que no tothom se'l vulgui (o se'l pugui) permetre; però assumir-lo significa això: estar disposat a pagar (a canvi, s'entén, de guanys en altres àmbits: drets humans, llibertats, etcètera).

Que gent capaç d'enraonar tota ella en espanyol s'entesti, ocasionalment, a servir-s'hi de les tals llengües altres, és una actitud certament arbitrària. Comprensible només des de la voluntat de bregar per un Estat diferent que l'absolutament unitarista d'exclusiva matriu castellana. Raó per la qual importa, com escau a tot poder, la comissió d'actes sovint superflus, innecessaris, ociosos. Perquè el poder es defineix també per això: per la facultat de fer sense menester de justificació ni de fonament aparents.

Manifestar-se llavors en contra d'aquesta pràctica en nom del dispendi que provoca, no deixa de ser sinó una simple racionalització (ingènua o cínica, tant és). No va tot plegat de si estalviar-se la tal xocolatona del lloro. Va de qui mana a Espanya. Cosa que no s'ha estat de reconèixer un chulapón madrileny, coreligionari no pas del gran Alejo, sinó dels Navidados, Borrejos, Obioles, etcètera; el qual ha declarat doler-li, de la traducció al Senat, no pas el cost, sinó l'abaixada de pantalons que significa.

Doncs sí. Però perquè els qui representa que, en aquesta avinentesa, se'ls han ben cordat, vagin més enllà del pur acte simbòlic, cal que vetllin perquè tot ciutadà pugui ser atès en la seva llengua per part de les diverses instàncies estatals. Perquè si algú escriu, posem per cas, en català a la TVE, no rebi un moc per resposta; i una amable resposta en anglès en canvi si s'hi ha adreçat en aquesta llengua (veg. Ara, 3 i 5.I.2011).

En cas contrari, el fet de parlar en català al Senat no passarà de ser sinó una efusió sentimental, un esgarip innocu.