Ric o molt ric

Aquest és el dilema que va emetre fa anys Cruyff a un jugador per poder-lo fitxar, gaudir del futbol d'allò més al Barça o bé anar per diners on més li paguessin. La tria no és gens fàcil, al cap i a la fi és un professional que vol el millor per a la seva butxaca. La carrera d'un jugador al màxim nivell difícilment passa dels deu anys, i en aquest temps, com a bona formiga, ha d'acumular un capital per poder viure tota la vida. Alguns després es fan entrenadors; altres, comentaristes, o continuen més o menys lligats al món del futbol, però la gran majoria dels pocs que cobren molt i molt per any volen poder viure bé per sempre més. Ell i els seus.

És una temptació que ni va arribar a pensar Figo, per damunt de la seva pròpia paraula va voler el munt de milions tot esborrant tot l'amor que li demostrava el Camp Nou. S'ha de dir que ja va arribar al Barça en fals, havia signat dos contractes a la vegada i va ser una sortida legal per fugir del pes de la justícia esportiva.

La pressió de l'aficionat i la premsa variada vol que Alves continuï, però per part del club si hi ha un criteri s'ha de mantenir, i per part del jugador, poc diu d'ell i del seu amor al futbol si dubta entre continuar enlluernant mig món o vol anar a fer de mitjania a qualsevol altre equip, com va fer Touré Yaya, vaja.

La intensitat del seu joc, el treball ímprobe, el fet de ser lateral, interior i extrem alhora i de tenir un pèl de desordre tàctic –que Guardiola ha sabut cobrir ajustant millor la línia defensiva veient les seves absències–, fan de Dani Alves un jugador molt important en l'esquema del club. Però tot passa pel feeling, la sintonia amb l'entrenador i els seus companys, si prefereix ser molt ric a ser ric no té lloc al Barça. Trenca la seva filosofia, com deien els estoics, allò principal per ser feliç és viure en harmonia amb el món. I el món del futbol en aquests temps és blaugrana.