La revolta del Gessamí
La revolta de Tunísia ha posat en evidència la diplomàcia de la UE –i en particular de França, l'antiga metròpoli–, que fins fa pocs dies presentava el règim de Ben Ali com a modèlic: economia equilibrada i celebració d'eleccions regularment. En general, la política seguida pels països europeus respecte dels del nord d'Àfrica ha estat un error des de fa temps i hom prioritza els interessos a curt termini (petroli i gas natural, mercats, inversió) en detriment de les exigències sobre llibertats i drets humans. Exactament el contrari del que s'afirmava a la Declaració de Barcelona de 1995.
La cimera de Barcelona pretenia consolidar un espai de lliure comerç i de desenvolupament compartit i sostenible que fes de la conca mediterrània una regió pròspera i, en la mesura del possible, equilibrada, on l'avenç de les llibertats i dels drets humans als països del sud i de l'est del Mediterrani fos una garantia per a l'estabilitat de tota la regió. Malauradament, les bones intencions incubades a Barcelona queden lluny de la realitat i la Unió per a la Mediterrània pot fer aigües per poc que empitjori la situació. D'una banda, la pervivència d'alguns conflictes de difícil resolució (Palestina/Israel, Xipre, el Líban, el Sàhara Occidental...) dificulta la relació entre els estats (sense anar més lluny, el Marroc i Algèria no tenen relacions diplomàtiques), comporta la proliferació d'armament (inclòs el nuclear en el cas d'Israel) i fa inviable la coordinació comercial dels països del sud. De l'altra, el suport que donen la majoria de països europeus a règims amb dèficits democràtics més que evidents els allunya de la població d'aquests països i de les seves aspiracions de llibertat, ja que veuen en Europa (i els Estats Units) els aliats d'uns dirigents que, a cops de corrupció i de repressió, han acabat esvaint les esperances de pau i llibertat forjades durant els processos d'independència i han imposat uns règims basats en la corrupció i la repressió. Per últim, en els pocs casos en què es donen eleccions lliures, els resultats no sempre són acceptats al nord del Mediterrani.
En el cas de Tunísia caldrà veure on desemboca la revolució del Gessamí. De moment, la població, farta del règim corrupte de Ben Ali, ha pres el carrer i ha obligat Ben Ali i la seva família a sortir precipitadament del país. Això no obstant, el govern provisional manté en llocs clau ministres de Ben Ali en espera d'un procés electoral que encara es veu lluny. El primer ministre, Mohammed Gannouchi, sembla haver assumit el paper de Kerensky tunisià, mentre que l'exèrcit –la repressió l'executava la policia i no pas l'exèrcit de lleva–, a través del seu cap, el general Rachid Ammar, afirma que protegirà la constitució i el poble i es presenta com “el guardià de la revolució”. Si tot plegat arriba a bon port, estarem davant d'un canvi transcendental, ja que la democratització de Tunísia pot tenir un efecte de contagi a la resta de la regió: ja s'han produït immolacions a Algèria i Egipte, i manifestacions als països veïns i en d'altres de tan allunyats com ara Jordània i el Iemen.
Si, malauradament, la revolució fracassa, ja sigui per errors propis, ja sigui per un increment insuportable de la repressió o, àdhuc, per la gasiveria europea de no donar suport a un poble que lluita per la seva llibertat, només podem esperar la perpetuació d'aquests règims corruptes i l'ascens dels moviments confessionals més radicals. El repte que planteja la revolució tunisiana és simple i antic: llibertat o tirania (teocràtica, militar o policial). Des d'Europa estant, el dilema és també simple: llibertat dels pobles oprimits o interessos a curt termini i inseguretat.
