ETA i l'experiment PSOE-PP

A Catalunya i a Euskadi, hi ha replantejaments de fons en les seves societats, ja que cada vegada és més evident el seu distanciament del projecte espanyol.

Euskadi, a diferència de Catalunya, ha jugat molt fort durant els últims 50 anys. Ha posat sobre la taula prop de 1.000 morts, i el que aquesta sang representa quant a tensió i posicions irreductibles. A més d'aquestes víctimes i els seus entorns, milers de persones han passat per les presons, primer del franquisme i després de la democràcia. Centenars de ciutadans bascos, amb la repressió de l'Estat, han patit la tortura, i milers d'ells, maltractaments. La llengua, la cultura i l'imaginari col·lectiu nacional basc han estat reprimits, i tot plegat s'ha fet en nom del todo por la patria. I una part de la societat basca, espanyola i catalana ha callat i ha tolerat la repressió de l'Estat. La lluita d'ETA, doncs, des de fa unes dècades, ha estat un destorb per a la consolidació del projecte nacional basc i, a la vegada, ha estat la gran excusa, la gran coartada de l'Estat, per evitar el procés d'alliberament basc. Res és possible amb violència.

Tot plegat en els últims anys ha produït un cansament en la societat nacional basca, que s'ha estavellat davant de la paret d'Espanya que, amb molta habilitat i utilitzant tot tipus de tècniques d'informació i contrainformació, ha intentat esmicolar aquells que intentaven saltar la paret. Aquest cansament, la violència, la manca d'horitzons, va produir que fos possible, a Euskadi, amb el silenci d'una bona part de la societat, repetim-ho, basca, catalana i espanyola, que la intel·ligència del nacionalisme espanyol impedís la majoria nacional basca a les darreres eleccions. Es va impedir que un quart de milió de ciutadans bascos poguessin exercir el seu dret a vot, deixant, tot i haver guanyat les eleccions, el Partit Nacionalista Basc i el seu aspirant a lehendakari, Juan José Ibarretxe, en minoria, ja que a l'esquerra abertzale no se li va permetre concórrer a les eleccions. I així va culminar un gran pacte antinatura. El PSOE i el PP governarien Euskadi fent una política que, per a més inri, seria la política nacional i identitària més descarnada que s'ha fet mai a l'Estat espanyol. Evidentment, imposant el projecte nacional espanyol, i començant la increïble ofensiva contra tots els eixos importants de la reconstrucció nacional basca.

Al capdavant d'aquesta operació s'hi va posar el lehendakari Patxi López, que ho va ser gràcies al PP. I, tot i que va assegurar que a Euskadi s'acabaria la política identitària, el govern de López, per terra, mar i aire, ha fet tot el contrari: desnaturalització i criminalització de tot el que era cultura basca, folklorització de l'eusquera, reduccionisme i encerclament del món de les ikastoles, radicalització de les línies d'ensenyament en llengua espanyola, ocupació de la ràdio i televisió basques amb persones vinculades a Televisió Espanyola i a la Cadena SER, tot assetjant els professionals de la premsa abertzales i del PNB, i intentant influir a canviar els conceptes de l'imaginari col·lectiu basc. I la cosa no s'ha acabat aquí. En un altre element cabdal de la construcció nacional basca, a l'Ertzaintza, s'han produït canvis: la potenciació dels sectors més espanyolistes i la marginació dels comandaments propers al PNB. Això ha estat una constant sense cap mena d'acomplexament, a més de convertir les comissaries basques en seus d'exhibició de la bandera espanyola. Així com també han fet possible la potenciació i l'ascens d'aquells elements de l'Ertzaintza més radicals amb l'esquerra abertzale, intentant crear una germanor entre la policia basca i la Policía Nacional i la Guàrdia Civil, que han estat els principals elements repressors del món abertzale aquests últims 50 anys.

El lehendakari Patxi López, cada dia, és més conscient del seu fracàs. La societat basca s'ha adonat que aquell que acusava el PNB de només saber fer política identitària basca, i deixar les qüestions econòmiques i socials de banda, ara, amb el govern del PSOE-PP, es dedica, al seu torn, a defensar la causa espanyola i a la repressió del món abertzale i nacionalista basc. A més, de no ésser capaços de continuar amb la potent política social, educativa i d'infraestructures de l'anterior govern.

Avui els sectors del PSOE del marge esquerre, que ja no van veure amb bons ulls el pacte amb el PP, s'oposen obertament a la política de Patxi López i el PP. I consideren que el que necessita Euskadi és el pacte històric PNB-PSOE, que tan bons resultats va donar en el passat, comptant, ara, a més a més, amb l'esquerra abertzale, que fa poc s'ha posicionat contra la violència.

Enguany, i amb l'horitzó de les eleccions del 2012, la societat basca, les seves forces polítiques i socials, un cop han vist el fracàs de l'experiment polític antinatura PP-PSOE, la renúncia a la violència de l'esquerra abertzale i la constatació de l'acabament del cicle històric que va propiciar la lluita armada d'ETA, creuen que Euskadi necessita retrobar-se i superar els últims 50 anys d'enfrontament violent amb l'Estat i part de la seva població.

En aquesta tessitura, comencen a emergir, com a Catalunya, unes noves generacions, en el cas basc, cansades de sang i enfrontaments, que volen la llibertat i la independència del seu país en el marc de la Unió Europea. I aquí és quan veritablement l'Estat espanyol s'ha de preocupar, perquè aviat ja no servirà l'excusa, la coartada, repetim-ho una vegada més, de la violència d'ETA. Euskadi, gràcies en bona part al seu concert econòmic, gaudeix, a pesar de les lluites d'aquestes últimes dècades, d'una situació economicofinancera envejable per a la resta dels ciutadans de l'Estat. I en aquest context, les forces polítiques basques necessiten al Partit Nacionalista Basc persones amb credibilitat, capacitat de risc, lideratge i projecte per encapçalar una nova etapa. I ara per ara, després del fracàs i la debilitat d'Íñigo Urkullu, cada dia més, s'estén la convicció que l'home que més adhesions i confiança generaria a tot el món abertzale és Juan José Ibarretxe.

El 2011, doncs, comença a Catalunya amb el desafiament d'un govern presidit per Artur Mas, i el 2012 caldria que ho fes amb un lehendakari com Juan José Ibarretxe. I així es podria aconseguir que la possible Espanya del PP que s'albira en el futur, no pogués contagiar les dues més fortes realitats nacionals: Euskadi i Catalunya. Potser d'aquesta manera entendria, d'una vegada, que la trampa de l'Estat de les autonomies, al final, resultaria ésser una gàbia, que ajudarà els espanyols a replantejar-se el model d'Estat, de la qual catalans i bascos sortirem per tal d'esdevenir bons veïns d'Espanya, en el marc de la Unió Europea.