La Xina és propera… i creditora
A banda dels cinèfils i dels nostàlgics de la fascinació maoista que sentia un sector de la joventut europea durant els anys seixanta del segle XX, poca gent deu recordar la pel·lícula La Cina è vicina (La Xina és propera), dirigida el 1967 per Marco Bellocchio. El film combina la sàtira política i el drama familiar. Tracta de l'intent d'un milanès benestant per entrar en política presentant-se a les eleccions pel Partit Socialista, i del boicot a què el sotmet el seu germà adolescent i d'inclinacions maoistes. Per no avorrir ningú explicant pel·lícules antigues, només cal dir que el moment culminant de l'acció és quan el jove maoista fa una pintada que diu “la Xina és propera” a la porta de la seu socialista milanesa. Era una altra època i una altra manera de fer política, o de satiritzar-la.
Dissortadament o afortunadament, el món és ara ben diferent, tot i que la nova Xina que ha descobert el capitalisme segueixi semblant, propera. El que ens recorda la seva proximitat és la inauguració, aquesta mateixa setmana, d'una oficina del Banc Industrial i Comercial de la Xina (ICBC) a Madrid, amb els objectius de finançar projectes d'infraestructura, treballar amb la comunitat xinesa a Espanya i adquirir participacions de l'assetjat deute públic espanyol. Això vol dir que la Xina no només sembla més propera, sinó que ben aviat serà també creditora. Algú dirà que no és cap notícia, perquè la Xina ja és creditora dels Estats Units, i els entesos en aquestes qüestions temen que el govern xinès intenti manipular el deute nord-americà per obtenir avantatges polítics. Costa d'imaginar que Pequín projecti una operació semblant amb l'Estat espanyol, però no deixa de ser curiós que els xinesos vulguin ampliar les seves inversions a l'incert mercat de la zona euro, i concretament en un país que desperta serioses sospites internacionals sobre la seva solidesa financera. Per si fessin falta més maldecaps, ara tenim el de convertir-nos en deutors del nou gegant global. Entre els nombrosos crítics del govern de Madrid, no hi faltaran els qui parlin d'un nou “perill groc”. Ja se sap: els qui paguen descansen, però els qui deuen no sempre poden dormir tranquils.
