La via carolíngia
Malgrat els somnis d'una nit d'estiu d'una part minoritària de l'electorat que es va creure allò de la independència exprés que ha estat un rotund fracàs, val la pena anar fent pluja d'idees sobre diverses estratègies d'aproximació a les rutes possibles, de vegades necessàries i molts cops complementàries i sempre complexes que podríem recórrer cap a l'anhelada normalitat i plenitud. L'atzar ens ha deixat als catalans una geopolítica complicada. Al bell mig de dos estats-nació engendrats a cops d'espasa i promotors de la divisa absolutista “Un roi, une foi, une loi”, que en versió contemporània diria: un estat, una cultura i una llei. Les classes dirigents urbanes, després del segle d'or medieval de l'Estat català amb marca aragonesa, han oscil·lat indistintament cap a cercar suport a una banda i altra dels Pirineus i de vegades el suport d'un tercer procedent de l'Atlàntic –amb doloroses experiències: 1714 i 1939– en contra d'aliances francocastellanes.
Espanya ha volgut esdevenir una mala còpia de França, només decorada amb un lleuger vestit autonòmic per culpa de bascos i catalans. Un estat de concepció centralista i concentrada –més que a França–, on tot el que és nacional té seu a Madrid mentre l'Estat s'ha limitat a centrifugar responsabilitats i despeses socials, però ha continuat exercint el poder que donen el control dels ingressos; i amb un confús repartiment de competències que li permet sempre treure el nas allà on no toca i rentar-se les mans en allò en què caldria que se les mullés. La sentència del TC blinda definitivament aquest model i obre totes les escletxes per on la galàxia del poder judicial colonial anirà derruint la poca part de l'edifici de l'autogovern erigit laboriosament en 30 anys.
Mas ha guanyat i ha promès una transició nacional sense concretar ni camins ni horitzons. El concert econòmic és inviable després de la sentència, oimés quan el que fa inviable és Espanya mateixa, tal com s'ha concebut: dos terceres parts dels territoris espanyols administrant amb generositat abundosos recursos públics que no procedeixen majoritàriament del propi esforç fiscal sinó per les transferències fiscals de la Corona d'Aragó i en segona opció d'Europa. La via espanyola és un cul de sac. Però la via unilateral a la independència és plena d'obstacles i de trampes, començant per les que es fa al solitari una bona part de l'electorat català que utilitza el crit d'independència com una forma d'esbafar-se, per seguir després la màxima del meu mal no vol soroll. Per això, tot el que siguin aproximacions a l'obtenció d'autogovern real no haurien de menysprear-se. Paradoxalment, l'estat-nació del qual i contra el qual va néixer Catalunya, que és França, podria tornar a ser una oportunitat. França comença a ser conscient de la seva debilitat en el marc europeu i internacional, la llengua francesa està en retrocés, les anàlisis prospectives no la situen a l'Europa de les olives, però tampoc en l'Europa de la innovació nòrdica, ni a la liberal anglosaxona ni en la sòlida pangermànica. En aquestes circumstàncies qualsevol reforçament pot ser ben rebut. Bèlgica està en plena descomposició i la creació d'una República de Valònia bessona de la de Flandes ja és a l'agenda política. Aquesta República, previsiblement, podria cercar algun tipus d'aixopluc confederal o amb l'estatus d'estat lliure associat a França. No tardarem a veure passos cap aquí.
França podia estar interessada també a tenir sota la seva zona d'influència –ni que d'entrada parlem només d'economia i de cultura– un territori que, a diferència de Valònia, no viu del subsidi. Per això si, de fet, l'imperi carolingi està en l'origen constitutiu de la nació catalana, els habitants de la qual, en bona part de l'Edat Mitjana, eren coneguts com a francs, i si el territori de llengua llatina més al nord del domini de Carlemany fou l'actual Valònia, tenim algunes concordances. Catalunya i el seu pes econòmic, empresarial i científic poden jugar la carta de simpatia francesa en un procés d'emancipació d'Espanya que s'albira pesat i complex. Això sí, des del respecte i de la valoració adequada del contrapès francòfil cap al sud que significaria Catalunya per a França. Ja en altres ocasions Catalunya es va haver de decantar pel mal menor espanyol davant del mal major que era francès. Si ara es demostrés que el mal menor és al nord, i el major a la península, podríem parlar-ne. Al capdavall, situar el francès com a tercera llengua al nivell de l'anglès, com a senyal de bona voluntat, no seria cap sacrifici, com tampoc que Catalunya col·laborés a dinamitzar econòmicament un Llenguadoc que pels jerarques hexagonals ha estat abandonat com a regió fronterera amb l'Àfrica.
En qualsevol cas, la dependència unilateral és pitjor que la multidependència, mentre no arriba la interdependència, l'únic estadi real de la independència. Per això ens podria sortir més a compte, a curt termini, diversificar les dependències –mentre no arriba el gran dia– i passar a ser de facto un condomini de l'eix franco-germànic (entre el land i un territoire d'outre-Pyrénées), que una província castigada, menyspreada i espoliada per l'Espanya castellana, adquirida ara pels fons xinesos i a la deriva, no se sap si en direcció a Llatinoamèrica.
Aquesta dècada commemorem esdeveniments clau per a Catalunya succeïts fa tres-cents i dos-cents anys. Tots amb protagonisme francès clau. La pèrdua de les llibertats fa tres segles i la Guerra del Francès en fa dos. Les commemoracions, per ara, preocupats pel dia a dia, han passat sense pena ni glòria. El 2014 farà 300 anys que vam perdre les llibertats i 200 que vam passar de ser departament francès a província espanyola. Per això, per fer camí en la direcció que abans assenyalava, no estaria malament celebrar l'any vinent, amb entusiasme, el dos-cents aniversari de la conversió de Catalunya en departament francès en les darreries del període napoleònic i, de passada, reivindicar les propostes modernitzadores dels afrancesats catalans.
