Dos-cents
La ciutat, amb l'ajuntament al davant, acaba de donar el tret de sortida als actes de celebració, record, reflexió i commemoració (totes les paraules hi escauen) dels 200 anys que fa que Tarragona va ser assetjada, assaltada i saquejada per l'exèrcit napoleònic. Vivim una època de recuperació del passat. Fa pocs dies, a la mateixa ciutat s'obrien al públic dos refugis antiaeris de la passada guerra. Aquesta guerra immediata, de la qual encara hi ha sobrevivents, no ens impedeix de llançar una mirada cap a un més enllà històric, encara que ja no quedi ningú per contar-ho. El 1811 Tarragona va ser Dresden, va ser Hiroshima, va ser Bagdad. No és una exageració. Aquells dies es parlava de Tarragona en tota la premsa europea. Al Mercure o al Journal de Soir, de París, al The Examiner o al The Monthly Review, de Londres, al Zeitung des Großherzogthums, de Frankfurt, i al Münchener Politische Zeitung, de Munic. A tot arreu, menys, és clar, a Tarragona. La commemoració d'aquella carnisseria (11.000 morts a la ciutat) ha estat bastant constant al llarg d'aquests dos segles. La mirada de la ciutat s'ha centrat a homenatjar els herois, de què dóna fe un dels nostres més populars monuments. Ara bé, quins herois? Tenen nom? Els nostres carrers en recullen algun: Governador González, General Contreras, Canonge Huyà... Contreras havia dit “abans morir que rendir-se”. És ell, l'heroi? Ara tenim ocasió de pensar-hi.
