‘Pedra de tartera'
La novel·la. “Em sento com una pedra amuntegada en una tartera, si algú o alguna cosa encerta a moure-la, cauré amb les altres pedres rodolant cap avall. Si res no se m'atansa, m'estaré quieta dies i dies”. Aquesta és la Conxa, la protagonista de Pedra de tartera, una novel·la que ja és clàssica. Concentrada, potent, molt ben escrita, es va publicar per primera vegada fa vint-i-cinc anys i no deixa de reeditar-se i de traduir-se.
Fa pocs dies es va saber que en alemany se n'han venut més de 100.000 exemplars. Per si algú no ho recorda, Maria Barbal va ser una de les estrelles de la literatura catalana a Frankfurt en la famosa Fira del 2007.
L'adaptació teatral. Com es traslladen a l'escenari unes quantes dècades de la vida d'una persona i la seva família? Com es converteix la narració d'una sola veu en dramatúrgia?
El plantejament adoptat per l'adaptació de Marc Rosich i la direcció de Lurdes Barba és reeixit. Respecten la novel·la, l'expliquen amb escenes que se succeeixen en transicions ràpides que van al gra dels fets i dels sentiments. Són fidels a l'essència i al to sobri, d'una sensibilitat continguda, que és la marca de la casa de Maria Barbal. Les filmacions projectades a les parets no fan de complements visuals sinó que formen part de la història. Són imatges en blanc i negre, una opció estilística que escau a la vida de la Conxa i a la de totes les Conxes d'un temps prou recent. Sempre es poden comparar els matisos entre l'original d'una novel·la i la versió dramatúrgica o cinematogràfica, però una cosa és certa: aquesta Pedra de tartera del Teatre Nacional és digníssima i té molta qualitat.
La llengua. La prosa de Maria Barbal és rica, precisa, neta, fluida, genuïna. En les obres ambientades al Pallars adopta paraules i girs de la terra i això s'ha respectat i fins i tot potenciat en la versió teatral. Un bon assessorament lingüístic i un meritori esforç dels intèrprets han ajustat el vocabulari i la fonètica dels actors a la dicció pallaresa. Per als amants del català i de la riquesa dels seus parlars, és una delícia escoltar la veu de les muntanyes al cor de Barcelona.
