La tonyina i el senglar

Gràcies a un amic, gran explorador gastronòmic, i a l'art a la cuina que gasten al restaurant La Penyora de Girona vaig descobrir un plat exquisit, que jo, de terra endins i més avesada a la carn i els rostits, mai havia pensat que trobaria tan bo: el sashimi de tonyina. Vaig incorporar, encara que de forma molt esporàdica, el consum d'aquest peix cru com un regal per al paladar. Però ara resulta que pertot arreu veus reportatges sobre la patètica situació de la pobra tonyina vermella del Mediterrani, que es veu que està en veritable perill d'extinció, sobretot per culpa dels depredadors gurmets japonesos. Hi ha una cadena de supermercats que per proclamar la seva sensibilitat pel medi ambient anuncien que no solament han eliminat les bosses de plàstic, sinó que per consideració al mar no venen tonyina vermella. Tant de bombardeig mediàtic a favor de la tonyina vermella t'acaba fent reprimir a l'hora de demanar tonyina fresca al restaurant i a la peixateria perquè t'imagines el fiscal de Medi Ambient darrere el clatell amb les diligències a punt d'obrir. I ja fa dies que no poso tonyina de llauna a l'amanida. Quin càrrec de consciència! Mentre m'enaiguo de menjar tonyina per evitar sentir-me culpable de l'extermini, un altre animal, no marí, de força tradició culinària a la nostra terra, que a mi, però, no m'agrada gaire perquè trobo que té una carn molt dura i més aviat sol tufejar, el senglar, ha esdevingut una autèntica plaga i els enormes exemplars d'aquesta espècie m'entrebanquen fins i tot a l'hora d'intentar arribar a casa meva, ja que a vegades te'n trobes tot un ramat que travessa el camí sense témer cotxes ni persones. La població de porcs senglars, que dubto que ningú pugui censar amb dades fiables, és desmesurada, sense cap mena de dubte, si tenim en compte els danys que causen a les collites. Tenen desesperats pagesos i hortolans. I els caçadors, que en maten però no en maten prou, tenen dificultats per col·locar la carn de senglar, que els restaurants compren només quan se'ls garanteix que ha passat tots els filtres sanitaris imposats. En vista d'aquest desequilibri biològic i gastronòmic, se m'acut una solució. Aprofitar el poder de la publicitat per incentivar el consum de senglar perquè restauradors i comerços el venguin com un producte bo i saludable, imprescindible per a la salut. No cal que ho sigui, només que ho facin creure. Si els xinesos es decidissin a fer chop suey de senglar, la disminució d'aquests animals seria cosa feta. El consum és fàcil de dirigir segons els interessos. Recordeu aquells temps en què interessava treure's de sobre l'oli de gira-sol i ens bombardejaven amb missatges sobre els inconvenients de l'oli d'oliva, que resulta que actualment s'ha reconvertit en una joia per a la dieta mediterrània. Si ens poden fer girar segons interessos comercials, que ho facin també pels interessos ecològics i ambientals.