UN NOM, UN MÓN
Carles Vivó
Lanza del Vasto, fundador de la comunitat L'Arca i principal introductor a Europa de la no-violència, practicava el vegetarianisme i el defensava com a forma de purificació cap a la pau interior. Però fins i tot els grans mestres espirituals tenen debilitats. Carles Vivó (Salt, 1930-Girona, 2005) va ser dels primers a divulgar Lanza del Vasto als Països Catalans. Evocant un viatge en què el va acompanyar en cotxe fins a la seu de L'Arca en terres d'Occitània, Vivó recordava la sorpresa amb què va sentir com Lanza del Vasto poc abans d'arribar a Perpinyà li va demanar que s'aturessin un moment a la capital nord-catalana per anar a un bar a prendre-hi un café liégeois que el partidari del vegetarianisme estricte trobava excels en aquell establiment.
A la recerca del jo, Vivó era un tastaolletes àvid d'experiències que el podien enriquir com a espeleòleg de l'ànima. Visitant L'Arca i un quibuts, va constatar que la vida compartida potenciava tant la dimensió col·lectiva de la persona com la individual.
Atret per les arts visuals i per la significació, Vivó va explorar el simbolisme, l'orientalisme, la càbala, la cal·ligrafia, el còmic, el dibuix, la pintura, el cartellisme, el teatre, l'art dels titelles, el cinema, la fotografia, l'articulisme, la literatura, etc.
Al costat de Paco Torres Monsó, Enric Marquès, Emília Xargay i altres artistes d'una generació perduda, Vivó va activar el Cercle Artístic de Girona obrint portes i finestres. Com el vent que agita la ciutat adormida, va afavorir el despertar cultural.
Se'l té present sobretot pel seu llibre Llegendes i misteris de Girona i com a creador de la llegenda apòcrifa de la Cocollona, però la seva generosa aportació a la societat del seu temps es va vehicular a través de moltes vies. Resulta pertinent el títol Carles Vivó. Una vida amb molts camins per a la interessant exposició que es pot veure a Girona fins aquest cap de setmana al Museu d'Història de la Ciutat.
El món de Vivó és ple de lliçons cap al fons de tot i cap a la realitat interior. Convida a la consciència desvetllada que permet dominar el jo per comprendre els problemes de la societat i ajudar a resoldre'ls sense partidismes, ni ànsies de poder, ni egoismes. Ressonen encara les seves paraules: «Ens cal una clara serenitat per trobar-nos a nosaltres mateixos. Una escola d'atenció i de silenci. Un oasi d'esperit. Un claustre de pau.»