O caixa o faixa

Com quedaria la caixa catalana si afluixéssim la faixa espanyola? Aquesta setmana, s'ha parlat de les nòmines dels funcionaris en perill, del nostre deute galopant, de com Catalunya posava en perill l'economia espanyola... Tot plegat ha remogut titulars a Barcelona, però també a Madrid i fins i tot en la premsa internacional, que ha arribat a afirmar que Catalunya era el principal obstacle de qualsevol sortida a nivell espanyol. I és que som la tinya, caram.

Ens passaria tot això si fóssim independents? Segur que no, el mateix no. Potser els ingressos del govern català serien molt superiors, atès que no haurien de fer aquest llarg circuit d'anada i tornada esquilada. Però el més important és que, arribats a cert punt, hi hauria trucades de Frankfurt i de Londres i de Washington, alertant que la festa ja havia durat massa –i la festa s'interrompria en sec, com va passar quan l'amic ZP va rebre les trucades de rigor en el cas espanyol.

En altres paraules, Catalunya apareixeria en el panorama mundial com un subjecte sobirà, i per tant responsable, i per tant observat i regulat. El problema de la Catalunya autònoma és que ha estat obligada a ser una criatura irresponsable. En època de bonança, tal irregularitat queda camuflada; algú se'n va a passar la barretina a Madrid, torna amb una almoina per tapar quatre forats, i anar tirant. Els catalans ens carreguem de competències, de funcionaris, de responsabilitats històriques i culturals, però la caixa la porta un altre. En temps de penúria, quan acabem la jornada ens hem de plantar a la porta per pidolar.

Se suposa que som els més rics, els més productius, i els que més contribuïm a les arques comunes. La lectura dels rivals és que mai no en tenim prou, que som uns usurers i acumuladors, i que a pesar de tenir un bon jornal, gastem com uns condemnats, cosa que al capdavall ens força a esgarrapar i posa en perill la prosperitat i el benestar de tots. Si aquest és realment el problema, no cal patir; que ens afluixin les manilles i anirem a malversar a una altra banda.

Tinguem o no la mà foradada, és obvi que la independència ens faria més responsables. Potser més benestants, molt probablement més lliures, però sobretot, sobretot, més adults. I si fóssim majors d'edat, la premsa internacional no diria que som uns consentits que esguerrem l'economia familiar, els veïns no es queixarien cada dia, i nosaltres no faríem de cornuts mentre paguem el beure. Tothom content, doncs. Què estem esperant?