Quan l'estalvi era una virtut

Ara que les caixes petites són fusionades o absorbides i que les més grans s'afanyen a convertir-se en bancs, contemplo amb una nostàlgia infinita les cartes que el senyor Francesc Moragas, fundador de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis, adreçava al meu oncle Santiago Masó, l'any 1909. En una d'elles, datada a Igualada, li comentava l'èxit d'aquella primera sucursal: "En tres dies s'han fet 155 llibretes i més de 16.000 pessetes". En una altra, datada a Madrid, li demanava que preparés, per a la inauguració de la segona sucursal a Girona, "una llista de 70 nens i nenes i de 30 obrers", beneficiaris de les llibretes a repartir simbòlicament amb una imposició inicial de 5 pessetes cada una.

El jurista i polític Santiago Masó, primer secretari de la junta del patronat de la Caixa a Girona, tenia redactada una Memòria sobre la constitució i funcionament d'una caixa per a obrers, encapçalada per un llarg elogi de l'estalvi entès com el fruit d'un esforç de la raó i de la voluntat: "Un estalvi organitzat que l'alliberta de l'egoisme i de la mesquinesa pel seu destí final, perquè el petit capital improductiu entra en el riu cabalós de la riquesa pública i es posa al servei de les necessitats col·lectives". Masó va fer també el discurs de cloenda de l'acte inaugural de la sucursal gironina, celebrat al Teatre Municipal ara fa 102 anys: "L'estalvi ens porta un element de perfecció i de progrés individual. Aquesta virtut –perquè l'estalvi és una virtut– condiciona la nostra economia però també la nostra llibertat; intenta fer-nos amos de nosaltres mateixos, ens porta fins al nostre complet domini, a aquell self-control dels anglesos que representa el súmmum de perfecció de la voluntat".

Aneu a explicar ara, a la gent desbocada pel consumisme frenètic, això de la virtut de l'estalvi i el domini de la voluntat. Aneu-ho a explicar ara, a les caixes a punt de convertir-se en bancs, això de l'estalvi individual posat al servei de les necessitats col·lectives...