Massa vius per jubilar-nos

A veure com quedem: em jubili quan em jubili, qui ens pagarà la jubilació? Perquè, vist com van les coses, ja veig a venir que algú pagarà a algú altre un percentatge –o algun favor en forma de legislació favorable– perquè ens passi les escorrialles imprescindibles per malviure. O ni tan solament això, i avall va que fa baixada o a malvendre'ns per a carnassa.

No havíem quedat que cadascú, amb la suor del front, havia de guanyar-se el pa de cada dia i, com la formiga de les faules, procurar-se un racó per quan arribés la hivernada inevitable? I no era, aquest, l'esquer per pagar els impostos amb el rendiment del treball diari?

No era que una bona part d'allò que ens treien del sou servia per pagar-nos la nostra jubilació futura i no pas la dels nostres pares?

A veure si ho entenem: si resultava que els nostres avis s'havien pagat la jubilació amb un fart de treballar fins aconseguir una paga (minsa) generalitzada i solidària, i si els nostres pares treballaven i pagaven al fons de l'Estat (o al Banc d'Espanya, o d'Europa o d'allà on vulguin marejar la perdiu) la bossa de la seva paga (minsa) de jubilació, i ara resulta que un hom no ha de pagar-se la seva sinó la dels jubilats i pensionistes que li són coetanis... o bé entre els nostres pares i nosaltres hi ha hagut una generació que ens ha passat la mà per la cara i en un ser i no ser s'ha polit una jubilació que no havia pagat, o bé algú ha buidat la bossa o se l'ha enduta sencera de viatge.

Perquè, si resulta que acceptem que ens canviïn el futur que pagàvem pel present que paguem ara, correm dos riscos inevitables: el primer, que comencem a mirar amb mal d'ulls que els nostres pares visquin massa i, segon, que l'avidesa de la concentració del capital (del rejovenit i somrient capitalisme) no s'aturi fins que allò que paguem treballant ara no serveixi per pagar-li allò que vam gastar de la nostra jubilació abans de jubilar-nos (?) o, hipotèticament, que malgastaríem –massa vius– si ens jubilàvem.