Núria Amat

Benvolguda guanyadora del premi Ramon Llull, enhorabona i benvinguda al club. Sempre és bo que les lletres avancin i es renovin, i sempre és d'agrair que a la literatura catalana s‘hi incorporin veus que fins ara se n'han mantingut al marge. Ja sé que no estaràs d'acord amb aquesta apreciació, que pensaràs que escriure en català i en castellà són dues cares d'una mateixa moneda, la teva i per extensió la nostra, i tal i qual. La discussió és molt cansada, va emergir amb força fa uns anys i ara no sé si paga la pena tornar-hi.

El que realment és destacable és que hagis adoptat el català com a eina de creació, amb tant de mestratge que a la primera el jurat t'ha considerat mereixedora del guardó. Tot això, malgrat que fa uns anys opinaves que el català havia esdevingut una llengua al servei del nacionalisme excloent, que TV3 havia acabat per imposar un model de llengua rural, que s'estenia arreu, tot ofegant el castellà a llocs com la universitat, i que a causa de tot plegat vas ajudar a fabricar i a signar els manifestos que tots sabem.

La felicitació és de tot cor i plena d'admiració, atès que considero, amb tota franquesa, que no ha de ser fàcil usar paraules d'una parla maltractada per les pestes identitàries, una parla que, com vas denunciar en ocasió de la Fira de Frankfurt, és sotmesa a manipulacions comparables a les dels nazis o els estalinistes en la seva millor època. Realment ha de tenir molt de mèrit superar tals insídies i arribar a obtenir un guardó que sol premiar els capsigranys, provincians i reduccionistes com jo, que només fan novel·les en català.