Crisi a l'islam

Era mitjan gener que a Portugal se celebrava la votació de la renovació del president de la República, un acte que venia a ser com la cerimònia commemorativa del naixement de la petita, modesta i noble república portuguesa. Feia 36 anys, el 25 d'abril de 1974, que un “cop de poble i exèrcit” com rarament se'n donen canviaren una situació endèmica d'encartronament polític, social, econòmic del poble portuguès. Tenia bellesa tot el que ens arribava de la revolució dels clavells: la imatge era la boca enlairada d'un canó de fusell, que un clavell vermell en feia un pitxer que se'n deia. Aquells dies es portava a dins una tonada senzilla gairebé rural de José Afonso –Grândola, vila morena, terra de fraternidade– que a la mitjanit del 24-25 d'abril de 1974, radiada per diverses emissores, va ser la contrasenya per a l'inici de tot el que se seguí fins a aquesta democràcia plàcida, limitada si es vol però possible del Portugal d'avui. La coincidència de les votacions portugueses amb els enfrontaments a Tunis continuats, amb víctimes, més ira i desconcert al Caire, em recorda unes referències a Edgar Morin publicades fa un parell de mesos en aquest espai sobre aldarulls, revoltes, revolució, quan el sentit de retrobar-se és ignorat o és extraviat. La situació a la riba sud de la Mediterrània podria ser la resposta al disbarat. Recordo Edgar Morin que venia a dir que a la trencadissa hauria de contraposar-s'hi la metamorfosi.