Retrocés

Fer passes enrere després de conquerir territoris i consolidar-los és un exercici molt complicat d'assumir. I no ho és tant, en el cas que han d'afrontar les societats occidentals, per no poder assimilar que la realitat és la que és (podem estar d'acord que podria ser una altra fent les coses d'un altra manera, però això ara no ens salva d'estar on estem), sinó per la sensació de fracàs que genera pel que fa als projectes de desenvolupament que se centren en els beneficis com a col·lectivitat. Aquest és l'element clau que s'ha d'analitzar de la crisi en què estem immersos: la gran oportunitat perduda per gestionar la bonança econòmica cap a camins que la fessin més duradora, més consistent, que l'escampessin més i arreu. Hi ha hagut una incapacitat per administrar-la amb el seny necessari perquè arribés a totes les capes socials d'una manera més equitativa i per canals més perdurables, en lloc de fer-ho en forma de subvencions que desapareixen quan van mal dades o en base a relacions socials, professionals i econòmiques volàtils i fràgils. I ara, tal com passa indefectiblement en aquestes situacions, tots (persones, col·lectius, institucions...) tendim a enroscar-nos, a protegir-nos, a fabricar una closca que ens permeti conservar el que tenim. El resultat més immediat és que els qui no tenien res, els que disposaven de poc, o els que han perdut el que posseïen, es van quedant sense cap xarxa que freni l'efecte retrocés que pateixen. Una realitat que serveix per constatar que certs drets socials i humans, que haurien de ser (que haurien pogut ser) part del pilar bàsic de l'edifici col·lectiu, són malauradament un element accessori d'aplicació conjuntural.