Fins d'aquí a deu anys
És cruel, aquesta periodització de les vallenques festes de la Candela. Deu anys és molt de temps, en una dècada poden canviar moltes coses. La repassada anual que es practica en les festes assenyalades no obliga a gaire, només quan es projecta el pensament cap enrere es recorda què es feia, com s'era, qui hi havia, en les festes de deu o quinze anys abans, però la inspecció vallenca evidencia massa, introdueix massa temors amb vista a les properes. He viscut les d'enguany amb intermitències, però molt més que no pensava, requerit per l'amabilitat d'amics de Valls –una mica protagonista– o per la incitació a exercir d'espectador o de taxista no remunerat, i no m'ha sorprès el ritme que em fa l'efecte que han adquirit les celebracions, perquè conec bé la professionalitat i l'entusiasme dels organitzadors contractats i amateurs, orquestrats per l'amic Jordi Bertran.
Parlo d'oïda, perquè he assistit a una part ínfima dels actes organitzats. En l'acte literari del Principal –em queda la recança de no haver pogut veure'l arrodonit deu anys enrere, quan me'n van confiar el guió– es va aconseguir una cadència dramàtica impecable i l'homenatge a l'estimat Gabriel Guasch va adquirir la mesura justa.
Valls encara és molt vila i, entre una part de la població, el caràcter de reconeixement i balanç d'unes decennals té tot el sentit.
