UT/UDA
Shakira
Benvolguda Isabel M. Ripoll, més coneguda com Shakira. Et vull dir que estic encantat, de debò, amb el teu nou idil·li català. Vull dir en general amb el país dels catalans, i sembla que en particular amb un d'ells. Potser l'ascendència catalana per banda de mare se't transparenta –a tu tot se't transparenta la mar de bé–. El cas és que sembla que t'ho passes molt bé per aquí, i fins i tot hi tens mitja casa. Me n'alegro no saps com.
Quant a la teva música, mira, no et discuteixo pas la dona espectacle que portes a la sang; ni que tens cos, ni que tens veu, ni que tens ritme, ni que tens nas. De fet, no et discuteixo res perquè ho tens tot. És cert que la peça del Mundial era una horterada, i plagi d'una cançó camerunesa de fa molts anys, però la veritat artística última i definitiva és que tots els nens del món la cantussegen, i totes les discogràfiques del món la voldrien tenir al calaix. A partir d'aquí, l'enveja. L'important és que la més cèlebre de les cantants ja és mig nostra.
Ara et passes pilotes amb el Gerard Piqué, futbolista del club menys perdedor del món, i això no et fa millor cantant, però et porta més a prop de nosaltres. Hom es pregunta què deu tenir el Piqué aquest que no pugui tenir un servidor, però tant és, deixem-ho córrer. Mira, Shakira, jo només et volia demanar una cosa: que facis el pas definitiu. Digues només una paraula i serà salva la nostra ànima. Aixeca't, puja al balcó, i canta ben alta ziga-zaga, ziga-zaga. I que el Déu català també s'encarni en dona.
