ERC: pal de paller de l'esquerra nacional

Si hi ha dues forces fonamentals per consolidar la gran majoria social que es necessita, a hores d'ara, per assolir la plena sobirania nacional, aquestes són CiU i ERC. Avui intentarem fer una aproximació als republicans. Esquerra Republicana de Catalunya ha comès grans errors, però també grans encerts polítics i estratègics. En el capítol d'errors podem destacar els enfrontaments fratricides i immadurs dels seus dirigents, que un rere l'altre s'han anat eliminant, arribant a decapitar la direcció d'aquest històric partit. Fins i tot s'ha creat la convicció que hi havia alguna cosa més que les debilitats i les flaqueses humanes dels seus dirigents, que hi havia algun ADN defectuós o algun element extern que aconseguia autodestruir l'ascens de l'independentisme.

Però avui no és possible valorar i entendre l'extensió, consolidació i normalització de l'independentisme sense valorar molt positivament les propostes d'ERC d'aquests darrers quinze anys. Esquerra és el pal de paller de l'independentisme, ja ho va dir el mateix Carretero. És un partit sòlid, de llarga trajectòria, que sempre ha estat al peu del canó en la defensa del país i ha impulsat debats en solitari que han acabat sent assumits per tothom.

Un d'aquests ha estat el dèficit fiscal, amb la valoració de les balances fiscals. Durant els anys 1992 i 1993, ERC va fer unes grans campanyes de sensibilització en aquest sentit, amb el colofó que fou el gran acte “el concert pel concert”, del 23 d'abril de 1993. Rere les passes d'Esquerra, aviat diferents sectors intel·lectuals, universitaris i de la societat civil van fer seves també aquestes reivindicacions fiscals. I això també serví per tal que CiU i els seus entorns se sensibilitzessin i s'adonessin de l'equivocació comesa anys enrere en l'intent del seu president, Ramon Trias Fargas, d'aconseguir el concert econòmic per a Catalunya. Després vingué l'Estatut, tot i que poques vegades es reconeix que va ser impulsat per ERC. En aquest punt, també cal expressar que els republicans, més tard, van adonar-se que la via estatutària era un carreró sense sortida.

ERC i els seus màxims dirigents, malgrat els seus enfrontaments, han fet un gran servei al país col·locant el debat independentista com a eix
de la seva pedagogia nacional. I aquesta sensibilització ha permès que avui, fins i tot, l'expresident Jordi Pujol hagi
afirmat que la independència és un camí possible. I que, altrament, persones com Ramoneda, Mascarell, Rubert de Ventós i el mateix Pasqual Maragall no vegin amb mals ulls aquesta opció. ERC ha posat la
independència al centre del debat polític, l'ha tret de la marginalitat, l'ha institucionalitzat i ha permès que avui en dia
hi hagi més independentistes que mai. Fins i tot, ha fet possible que n'hagin començat a aparèixer en el món econòmic i financer català.

Esquerra, doncs, ha fet els deures, ha estès el seu full de ruta i l'ha convertit avui ja en el de la majoria dels sobiranistes. Però això no ha estat entès, com ho demostra el càstig desproporcionat que els republicans van rebre en les passades eleccions nacionals del 28-N. L'electorat va jutjar els republicans per les seves lluites internes, per fer Montilla president i, en canvi, aquest esmentat electorat no va tenir en compte la feina de fons feta per ERC, que ha significat, principalment, arrossegar el debat polític a posicions sobiranistes. Esquerra, doncs, no és ni un ni dos ni tres noms. Són una franja de ciutadans que creuen en la plena sobirania nacional dels Països Catalans. A cada ciutat i poble del país hi ha un sector de població que
representa aquesta opció i no s'ha de fraccionar. L'esquerra nacional majoritària ha d'ésser ERC. A l'històric par-
tit republicà i independentista li ani-
rà bé restar a l'oposició. Li servirà per redimensionar el partit car va créixer massa ràpid i també per tornar a recuperar l'esperit que el va fer guanyar tants vots el 2003, sintetitzat en els
següents termes: proximitat, il·lusió i fer territori permanentment. Ara bé, ERC ha de començar una nova etapa, després dels resultats del 28-N, que hauria de tenir, des de la meva perspectiva, aquests dos elements:

1. Entrada a la direcció de persones noves, que no arrosseguin la motxilla de sectors, que no hagin estat actors protagonistes del Congrés del 2008. Cares noves, no cremades. Quan dic això penso en gent com en Joan Manuel Tresserras, l'Oriol Junqueras o l'Oriol Amorós. I és aquí on els actuals pesos pesants del partit –Joan Puigcercós, Joan Ridao i Jordi Portabella– han de ser generosos i deixar pas. Els toca, ara, jugar un paper secundari, com per exemple està fent, en aquests moments, en Josep Huguet. A més, s'han de recuperar tots els valors i els referents: Carod, Benach i Carbonell. Hi ha feina per a tothom. Però si es vol canviar la imatge pública, s'han de canviar les cares públiques, ja que si no es fa així, no es projectarà a la societat que s'inicia una nova etapa.

2. Generositat amb la resta dels independentistes. Esquerra ha d'estar disposada a sumar estratègicament amb RCat, SI, CiU... a tot arreu on sigui possible. Les municipals poden ser un banc de proves ideal per a la unitat independentista. En aquest sentit, aplaudeixo l'esforç d'en Jordi Portabella. En definitiva, deixar una porta oberta ben gran per als que vulguin entrar i una finestra ben petita per als que vulguin sortir. Ha de quedar clar que és fonamental no perdre actius. Sense la feina poc reconeguda i castigada d'ERC i d'un sector d'intel·lectuals sobiranistes com en Salvador Cardús, Max Cahner, Josep Gifreu,
Isidor Marí, Fèlix Martí, Jordi Porta i
Vicenç Villatoro, estaríem avui veient les contradiccions que s'estan produint en el si del PSC i d'ICV, on comencen a sortir de l'armari, cada dia, més sobiranistes? És evident que no.

ERC ha pagat molt car avançar-se en el procés d'alliberament nacional. Ara, les dificultats i els retrocessos no li han de fer perdre el pas decidit d'avançar cap a la independència i una societat més social i lliure. El camí no sempre és recte i s'han de superar molts paranys, i tenir clar, sempre, que Catalunya té un enemic potent, consolidat, que lluita dia a dia amb tots els seus mitjans –els d'un estat– per defensar una idea única i homogènia d'Espanya, imposant la nació espanyola. Per això, mai més Esquerra ha de caure en el parany de les lluites internes i els personalismes. ERC ha de sumar i no restar mai més. El camí cap a la independència és avui més obert que mai i cal, per tant, aprofitar-lo!